BARCELONEJANT

Ens fem falta

Són temps en què tots necessitem algú que ens tregui les castanyes de foc

zentauroepp40787532 barcelona 31 10 2017  casta as en la plaza de la oca  cruce 171104102519

zentauroepp40787532 barcelona 31 10 2017 casta as en la plaza de la oca cruce 171104102519

4
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

Comença aquest novembre amb el centenari de la Revolució d’Octubre. El novembre és el mes de les brases enceses, de quan deixa de flamejar el foc i de quan està a punt d’encendre’s. Tot això és als fogons, les olles de les castanyeres i, de manera crepuscular, en una deliciosa cançó que Sandy Denny va dedicar als últims dies de novembre. Aquell folk rock era de poetes i teteres, d’abdicació d’una cultura que només va ser feliç mentre va ser contracultura. No obstant, les coses tornen, encara que sigui en forma de clauer, de record, de souvenir. El que és autèntic tendeix a vintage.

Ho hem vist al cine, en com les pel·lícules per ser autèntiques volen assemblar-se a les velles pel·lícules que eren verdaderes perquè sortien de la vida. Per exemple, en els films de Luis García BerlangaRafael Azcona copiava del carrer, i ara el cine de riure copia d’Azcona. Però és que les segones generacions són un carreró sense sortida. Una vegada em vaig trobar a Bèlgica un assaig a estones acadèmic sobre aquell grup terrorista alemany, Baader-Meinhof, que es titulava RAF. Guerrilla urbaine en Europe Occidentale, escrit per Anne Steiner i Loïc Debray (Éditions L’Échappée, 2006). Va ser a la llibreria Aurora, de l’avinguda de Jean Volders, de Brussel·les. Un lloc desordenat ple de bustos amb la figura de Lenin. La pedra grisa de la façana estava escantellada, i es passava per una porta molt petita de fusta feta estelles i forrada de cartells d’organitzacions comunistes enganxats amb zel.

Amb accent rus

El nom que havien posat a la llibreria era el del llegendari creuer que va disparar la canonada de sortida en la revolució soviètica. Portava el negoci un senyor robust amb barba i jersei, que parlava francès amb accent rus. Crec que per això ens vam entendre. Cioran deia que Déu oscil·la entre Rússia i Espanya, entre Fiódor Dostoievski i el Greco, «països prenyats de Déu». (Recentment, Hermida Editores ha publicat en versió íntegra Lágrimas y santos, el llibre on va deixar això escrit el pensador romanès, que està enterrat al cementiri de Montparnasse al costat de Tristan Tzara, també romanès, i dadaista, Samuel Beckett, Julio Cortázar, César Vallejo, les cendres de Carlos Fuentes, Charles Baudelaire, Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir..., cadascú en el seu èxode particular).

A la vidriera de la llibreria hi havia serigrafiada la silueta del vaixell en vermell i negre, i el marc de l’aparador dibuixava aquells arcs modernistes tan abundants en aquell barri, en realitat són municipis, de Saint-Gilles. No en va va ser on va viure l’arquitecte Victor Horta. La diferència entre el modernisme d’Horta i el modernisme d’Antoni Gaudí és la mateixa que va de construir la Casa del Poble perquè es reuneixi el moviment socialista de Brussel·les a construir la Colònia Güell perquè els patrons de la indústria tèxtil donin casa als seus obrers sense sortir de la fàbrica. No recordo el nom del llibreter, però sí que vam començar parlant de François Babeuf, protocomunista que va morir a la guillotina, i que al cap de poc ens vam embolicar en el que li venia de gust, que eren els actes commemoratius del 110è aniversari del naixement del surrealista i després realistasocialista Louis Aragon.

Notícies relacionades

Va insistir que no me’ls perdés, però vaig acabar visitant bars de noms estranys. Al llibre de la RAF s’explica que les segones generacions neixen per justificar les primeres. Que l’objectiu dels membres inicials d’aquella banda era al carrer, i que els que van seguir tenien com a objecte alliberar de la presó els seus predecessors. Ara passa igual amb les barberies del barri, on s’exhibeixen brotxes, navalles, estisores antigues que guarden dels que els van ensenyar l’ofici. I també succeeix a les parades de castanyes torrades. Aquí, al Clot, a la plaça de l’Oca, la gent forma cues davant d’una parada deliciosa que ha penjat en una porta, al costat dels sacs de carbó vegetal, una manxa, una rasadora, unes estenalles... eines que feien servir les castanyeres d’abans. I a més a més té uns cartells en xinès, però no sé què diuen. El cas és que aquest any les castanyes van a tres euros la dotzena, i els moniatos, segons la mida.

Ningú com Francisco Ibáñez ha recorregut a acudits de castanyeres, sobretot en les historietes de Rompetechos. El tipus obtús que no veu més enllà del seu nas, empipat fins a la violència per la seva pròpia curtedat de mires. Encara portem a dins aquell monstre, només cal obrir Twitter per comprovar-ho. En una portada, Rompetechos confon la parada d’una castanyera amb un confessionari. Però és que les castanyes fumegen a les brases com ànimes del purgatori. Recordem Cioran, estem prenyats de religiositat. Des de Zurbarán, aquí cremen fins i tot les ombres. Creient haver format un país, hem fundat una religió. Una vegada i una altra. Ho cantaven els Four Tops a cop de palmes: «I can’t help myself», no puc ajudar-me. És que ens fem falta tots. Tothom necessita algú que li tregui les castanyes del foc. Ens necessitem. 

Temes:

Barcelonejant