Franco ha tornat

Els fotògrafs són mirada i paciència. Enquadren singularitats on els altres no hi veiem res de res i poden esperar hores i hores que l’atzar compongui la foto que anhelen. Més o menys això va ser el que li va passar a l’autor de la imatge que il·lustra aquestes línies, el mexicà Gonzalo Fuentes, a qui Reuters va enviar a Bar

celona per reforçar l’equip gràfic que cobreix la muntanya russa del procés. I el que encara ha d’arribar.

Explica per telèfon des de París, on Fuentes resideix, que va veure la pintada «Franco ha tornat» el passat al carrer d’Enric Granados, en un racó molt tranquil de la ciutat. La llum era perfecta a primera hora però no passava ni una ànima, així que va tornar a l’hora de l’aperitiu i va esperar uns 45 minuts fins que, pam, va fer la foto quan una veïna va passar per davant del cartell. Va sorgir una composició perfecta: ja sigui pel barret, les ulleres fosques, o bé per la manera com la senyora abraça el feix de diaris, el cert és que la fotografia transmet un aire d’exili interior i esborronament, com si, en efecte, el fantasma del Caudillo hagués tornat sense necessitat d’invocar-lo amb l’ouija.

Les pintades de la resurrecció van començar a aparèixer aquí i allà diumenge, just l’endemà del consell de ministres extraordinari que va posar en marxa la piconadora del 155. Es tracta de grafitis ràpids, fets amb plantilla, d’aquells que permeten fugir a corre-cuita després del raig d’esprai, un art efímer darrere el qual s’adverteix, en aquest cas, un braç executor massa jove. Si s’hagués tractat d’una mà més veterana, el missatge troquelat hauria sigut un altre, alguna cosa de l’estil «Franco mai se’n va anar del tot». Perquè els més grans saben que de les imperfeccions del 78, de no haver fet dissabte a fons, ve tot això d’ara.

A propòsit de tot plegat, em va venir al cap una idea absurda: ¿i si l’esperit de Franco s’hagués quedat a Barcelona en algun dels seus viatges? Internet, els nodes i les hemeroteques són molt útils per refrescar la memòria. Resulta que el Caudillo, vestit de blanc almirall, va visitar la ciutat per última vegada el juny del 1970, i va prolongar l’estada un parell de setmanetes. Venia a «auscultar els problemes» i a contemplar l’auge de la nostra «industriosa regió», segons el llenguatge franquista, molt donat a anteposar l’adjectiu.

Perquè la ciutat lluís esplèndida, es van inaugurar tres jardins amb els noms de tres poetes vernacles: Mossèn Cinto Verdaguer, Mossèn Costa i Llobera i Juan (sic) Maragall. El dia de l’arribada, es va donar festa a tot déu (sense descomptar la pasta) no només a la capital, sinó al conjunt del cinturó rebel –Cornellà, l’Hospitalet, Martorell, Granollers, Sabadell, Mataró, Terrassa i més enllà– no fos cas que els treballadors de la granota blava armessin sarau a les fàbriques. Hi va haver tedèum a la catedral, i després el generalísimo va passejar pels carrers de Barcelona, plens a vessar de banderes i gallardets com ara, al Rolls Royce descapotable. Hi anava amb l’alcalde, José María de Porcioles, vestit de frac.  

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

Les cròniques de l’època són una delícia en els petits detalls. Li van adornar les estances del palau de Pedralbes, on ell i Carmen Polo es van hostatjar, amb roses de Calella i, perquè es distragués, li van amarrar el iot Azor al moll del Reial Club Nàutic. El barquet, per cert, el comandava el capità de fragata Eduardo Sáenz de Buruaga.

Ahir teníem l’Azor i avui han portat el vaixell de Piolín. A Franco el va acompanyar el tecnòcrata López Rodó en aquell viatge, i avui amenacen d’enviar a posar ordre a un ministre de «perfil tècnic». Tal com s’està posant el panorama, no seria estrany que TV-3 acabés purgant els seus excessos amb l’emissió de Crónicas de un pueblo en comptes d’El Foraster. ¿Ens estem tornant bojos? El que és clar és que contra Franco es respirava molt millor en aquesta ciutat.