Dinar, migdiada i petanca

Tot a punt a la pista 1 del passeig de Lluís Companys. El sol cau lateral, camí d’amagar-se pel carrer del Comerç. Pràcticament no fa vent, és dia de màniga curta i el terreny de joc està molt sec. El Juan, el Toni i el Valeriano s’enfronten aquesta tarda al Gabi, el Ramón i el José. Les dues tripletes tracen la seva estratègia i s’estrenyen les mans perquè primer són cavallers i després rivals. Comença la partida de petanca. És dimarts 17 d’octubre i van al millor de tres rondes de 13 punts. El marcador el porta el Gabi de casa. L’hi va regalar un fuster del barri. La E són ells; la N,

nosaltres. Que voli el bolig.

 És un partit d’alt risc. Fins que un s’adona que els mossos no estan pel joc de les boles, sinó pels jutjats. El públic va i ve dels fràgils bancs de fusta. Un paisanatge bàsicament local amb algun seient lliure per a turistes que observen la contesa meravellats per l’habilitat de la colla. Fan fotografies. I algun fins i tot s’atreveix a preguntar. Com un jove colombià que és a Barcelona «estudiant una mestria» i que expica que el seu pare juga a les places de Bogotà a una cosa que és molt similar, anomenada el sapo.

Una vegada llançat el bolig a una distància d’entre sis i 10 metres, primer tira el punt, nom amb què es coneix el participant de canell més precís. Suau, subtil, auxiliant-se amb el drap que des de la mà dolenta permet assecar l’acer perquè no rellisqui a l’acariciar el tou dels dits. La seva missió és acostar l’esfera el màxim possible a la bola. Solen llançar com donant gas a una moto, dibuixant una paràbola que cau a plom. En diuen fer un pinchito. Els neòfits la fan lliscar per terra, com el nen que juga a toquins al pati.

El segueix el mitjà, que, segons convingui, trencarà les boles contràries o també intentarà deixar la seva enganxada a la més petita, de color vermell. Tanca el tirador, l’home que fa miques la partida, el tipus que ha d’aconseguir que el seu equip guanyi la tanda. Sempre llança la tripleta que no té la bola més pròxima a l’epicentre. I comença el que ha guanyat la ronda anterior. Cada una de les tres partides es guanya per punts. Se l’emporta el primer que arribi a 13. En una mateixa mà es poden guanyar diversos punts. Tants com boles d’un mateix equip estiguin més a prop del bolig que la primera pilota contrària. No, no és tan fàcil com semblava.

El Juan explica que aquesta pista dona poc joc, que és més emocionant quan hi ha una mica de graveta. «Perquè la bola sembla que va bé i en els últims centímetres se’n pot anar a la merda per culpa d’una pedreta». Encara que el sentiment popular diu que aquest és un vedat privat de jubilats i avis, deuen haver vist pocs esports amb tantes alternatives al marcador. Com quan el Gabi fa fora la bola del Juan a l’últim instant. O la rosca del Ramón, que aconsegueix colar la seva esfera entre dues de contràries quan semblava impossible. O el moment en el qual el Toni llança el seu ferro de 650 grams i el deixa a un mil·límetre de la bola petita , desplaçant a fora dels límits el del José amb una maniobra coneguda com a carreau.

L’acudit de l’Eugenio

L’acudit de l’EugenioAls 85 anys, el Toni avui és el jugador més veterà. Va començar deu fer uns 40 anys a Santa Coloma de Farners, on amb la senyora es van fer una caseta. Fa servir les mateixes boles des de fa tres dècades; les va comprar a Andorra. És un home simpàtic. Amb grans referents, fet que es demostra quan versiona l’Eugenio i el seu mític acudit del golf: «Fins i tot he escrit un llibre sobre petanca. La petanca y la madre que la parió».

Cap dels participants fa servir l’imant per recollir les boles. Diuen que això és cosa de grans. Es parteixen de riure. El Valeriano, àlies Pana perquè va ser forner abans de jubilar-se, arrebossa la mà a la sorra abans de llançar. Per allò de la suor. El seu tir guanya la ronda definitiva, igualant la contesa 1 a 1. Les dues primeres partides acaben amb resultats ajustadíssims (13-12 i 10-13). La tercera mànega decidirà el vencedor de la tarda.

Es produeix un imprevist. Arriben a la pista dos nous jugadors que, per cortesia, són convidats a unir-se a la contesa. Són el Juan i el Nieto. Aquest últim, de 81 anys, va ser un dels fundadors de les pista de Lluís Companys. «Ens vam posar molt pesats, amb cartes a la premsa, i vam aconseguir que l’alcalde Maragall les instal·lés. Jo m’encarregava de recollir els diners per mantenir-les». Els seus dos primers llançaments suggereixen sort, però una vegada rere l’altra deixa la seva bola a menys d’un pam del bolig, de manera que poca fortuna i molta qualitat. «Imagina’t com devia jugar el Nieto fa 40 anys; és un crac», aporta el Juan, el més jove de la banda.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

En aquesta última partida hi ha un parell de mànigues dubtoses. El Valeriano treu el metro i desempata. Ningú discuteix les seves mesures. Com tampoc es dubta de la victòria final del Juan, el Pana i el Toni, que es fiquen la partida a la butxaca amb un 13-6 final que no reflecteix la igualtat de totes i cada una de les rondes.

Se’n van cap a casa. També el públic. Demà, i sempre de dilluns a divendres, el mateix. Sempre després de la migdiada.