BARCELONEJANT

Memòria dels anys més fotuts

Mario Ortiz, escriptor i activista, va viure i va vèncer la plaga de l'heroïna dels anys 70 i 80

fcasals40570879 mario ortiz171020172656

fcasals40570879 mario ortiz171020172656 / RICARD CUGAT

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

Si les cròniques portessin banda sonora incorporada, aquí estaria sonant ara mateix Sweet Jane, amb Lou Reed i The Velvet Underground, una mica dels Allman Brothers i, és clar, Ciudad podrida, de la Banda Trapera del Río. Que no falti el rock, amics, molt rock, perquè aquest és un viatge a finals dels anys 70 i començaments dels 80, al districte més rebel i rondinaire de Barcelona, Nou Barris, que, en realitat, són 13 barris.

Abans d’abans, quan el metro no hi havia arribat ni se l’esperava, els veïns de Nou Barris es referien al territori per trossos –«vinc de Roquetes», «el tal ha anat a viure a la Trinitat»–, nou fragments de l’extraradi que el protagonista d’aquestes línies, l’escriptor i activista social Mario Ortiz, coneix tan bé com la seva pròpia ombra: durant molts anys va ser locutor de Radio Bronka i ha viscut tota la seva vida, els 60 anys que acaba de complir, entre Torre Baró, Verdum i la Prosperitat, on vam fixar la trobada. 

En concret, a la plaça d’Àngel Pestaña, que abans d’abans era un descampat, conegut com les barraques de Santa Engràcia. Allà malvivien les pobres famílies enganyades per un constructor… No puc dissimular el meu estret vincle amb la Prospe i voltants, que, en aquells anys, es convertia en un fangar amb les pluges de cada tardor.

El motiu de la conversa és que l’autor acaba de publicar la seva tercera obra, titulada Un relato oscuro, el protagonista del qual comparteix amb ell idèntica mirada sobre aquest circ que anomenem existència. ¿Com presentar el Mario? Doncs un paio autèntic, amb una trajectòria personal des de la consciència política fins al desencant passant per l’heroïna, aquell maleït cavall que ara torna a ensenyar la peülla. La primera vegada que va veure algú xutar-se va ser a la plaça Verdum, el desembre del 1978, just quan tornava de la mili a San Fernando.  

Afiliat a la CNT

Va treballar en arts gràfiques, a l’editorial Bruguera per més senyes, va trencar el carnet del sindicat vertical, es va afiliar a la CNT i es va comprometre en totes les lluites veïnals hagudes i per haver fins a la decepció ideològica, quan va veure truncada la il·lusió d’un canvi polític profund: «Com estem veient, el règim del 78 s’ha adaptat al franquisme la mar de bé». Va mirar de buscar refugi en l’ambient underground, on es coquetejava llavors amb les drogues: un porret, una clenxa, el renill del cavall. El Mario s’hi va enganxar.

En realitat, la droga va fer estralls en aquest barri, que en són 13. Fa pocs anys, el pare Manel Pousa, que va ser el capellà bo en aquestes latituds, recordava en una entrevista en aquest diari com era l’ambient a les Roquetes i Verdum a començaments dels anys 80, amb nenes de 14 anys punxant-se i molt tràfic de drogues. Ciutat sense llei. Els passadissos de les Vivendes del Governador es van convertir en un niu de toxicòmans sense futur.

¿D’on va sortir aquella droga que ningú coneixia? Mario Ortiz i el seu personatge són ferms defensors de la teoria basca; és a dir, l’heroïna com a arma política introduïda deliberadament per l’Estat amb l’objectiu d’alienar una joventut combativa que feia anys que lluitava contra la dictadura i no s’empassava els tripijocs de la transició. El jaco com a instrument de control.

Notícies relacionades

Gran lector de novel·la negra, Dashiell Hammett sobretot, i admirador del virtuosisme de Luis Mateo Díez, el Mario va arribar a l’escriptura per catarsi. Li van aplicar un tractament contra l’hepatitis C, i els efectes secundaris li van provocar un brot esquizofrènic, amb les seves angoixants al·lucinacions; «em veia saltant d’un pont una vegada i una altra», confessa.

Es va aferrar a les seves llibretes com a una taula de salvació, i d’allà va sortir el seu primer llibre, Ruido de fondo, que, amb la seva sintaxi trencada, la seva barreja de catanyol i les seves imatges laberíntiques, el va convertir en un Burroughs de barriada. Escriure fa que les peces encaixin. Escriure fa que la vida tingui sentit. Escriure ensenya molt sobre un mateix. El seu últim llibre, per cert, està a la venda, a la llibreria Jojos (Via Júlia, 48) i al Casal de la Prosperitat.