La mida sí que importa

Les dones també s’asseuen. ¿Una bajanada? Sí, al segle XXI, però no al XVI. Llavors les cadires no eren símbol de confort sinó d’autoritat. Les ocupaven els que tenien poder, i aquest no requeia, o rarament requeia, sobre les dones. Obvi. Les dones ocupaven un segon pla en la societat, sempre darrere d’un home. Així que, sense manar a la plaça, no hi havia cadira. Literalment. I quan per fi n’hi va haver, es van jivaritzar. Vaja, que en cosa de cadires, als segles XVI i XVII la mida sí que importava. La de la dona era més baixa. ¿Conseqüència? S’havia d’aixecar la mirada per dirigir-se al sexe masculí en una actitud d’humilitat i respecte. També podia passar que la dona s’asseiés directament a terra, herència de la cultura àrab. I fins i tot, amb el temps, en una cadira com Déu mana però amb diferències, és clar. La de l’home, amb braços; la de la dona, sense. I és que les cadires, per forma i altura, situaven cadascú en el lloc que li corresponia, socialment parlant.

«Eren un símbol d’autoritat. S’asseia en una cadira qui podia. La majoria de la gent utilitzava bancs, igualaven. Asseure’s en una cadira individual significava ser diferent de la resta. I asseure’s en una amb braços era com estar al tron». Paraula de Mónica Piera, una de les grans expertes en mobles del país i comissària de l’exposició 'Les dones també s’asseuen'. Un títol que a raó del que s’ha explicat fins ara té un punt reivindicatiu: «En aquesta societat que relegava les dones a un segon pla, en algun àmbit elles també tenien poder». Sense anar més lluny, al Monestir de Pedralbes. A l’abadessa no li plantava cara ningú. Ni tan sols els consellers. En les seves visites anuals, el tron, la cadira amb braços, era per a la superiora; els bancs, per als prohoms de la ciutat. L’escena tenia lloc a la sala capitular del cenobi, la que tanca la mostra.

Abans, Piera repassa què significava néixer dona als segles XVI i XVII a partir del mobiliari femení de l’època conservat al monestir, i és que allà hi arribaven moltes filles de les grans famílies amb l’aixovar a sobre. Cadires baixes, arquilles, miralls i petits bufets. Tot petit i a mida de l’estrada, la sala rica i luxosa on les dones de casa bona es reunien o rebien. A vegades reclinades a terra, d’altres assegudes en aquelles cadires pròpies de Lil·liput. Això era en la vida civil, però l’existència de luxoses cel·les de dia (increïble la cúpula renaixentista de cassetons de l’acabada de restaurar cel·la de la Mare de Déu de les Neus), fan pensar a Piera que hi havia una transposició de les estrades a la vida claustral.  

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

En el cenobi aquests mobles continuen encara en ús. Encara que no tots. Ningú ja no s’atreveix a asseure’s sobre la joia de l’exposició i de la col·lecció de les clarisses: la cadira de la Reina. Una peça molt rara. I única. No se sap com va arribar al monestir ni quines mans l’hi van portar. Però sempre ha estat allà. Durant anys es va catalogar com a peça italiana o catalana, i se la va vincular a Elisenda de Montcada. 

Exotisme indi 

Però no. La cadira és índia i del segle XVI, dues centúries després que la reina fes construir el monestir per guanyar-se el cel. I està feta amb rotang i laca oriental, materials que no es coneixien llavors a Europa. Així que Piera llança una teoria: «Una cosa exòtica de l’Índia ha d’estar lligada amb la monarquia». De manera que el més lògic és pensar que la cadira va arribar amb alguna novícia emparentada amb la reialesa, que n’hi havia, o de mans d’alguna reina: pel monestir van passar de visita l’emperadriu Maria d’Àustria, el 1582, i Margarita d’Àustria, dona de Felip III, el 1599.