Prendre alguna cosa

El refranyer és reversible i on fue "a mal temps bona cara" ara és "a mala cara bon temps" com en l'assemblea de majaras de Kortatu. El refranyer és reversible i on era «al mal temps bona cara» ara és «a la mala cara bon temps» com a l’assemblea de guillats de Kortatu. Així estem a Barcelona des de fa dies, la qual cosa, climatològicament, va molt bé per als amos de les terrasses. Les de les teulades i les de les voreres. No hi ha res més normal que prendre alguna cosa o si més no tenir ganes de prendre alguna cosa, ja que, encara que en general es vegin les terrasses plenes a vessar , no a tothom li arriba el pressupost. Això d’en general va sense segones. Estem fets d’inconcrecions, al lloc on neixen les estrelles amb prou feines reeixim a dir-ne nebulosa, i poca cosa sabem sobre nosaltres, el nostre origen i l’origen de la vida, però també és cert que un dels últims llibres que van canviar el món es titulava L’origen de les espècies. Perquè som imprecisos és tan comuna la dita de «quedar per prendre alguna cosa» (això de comú també va sense segones; i una altra cosa, malgrat que comú i general siguin sinònims, els comuns, a priori, resulten antitètics dels generals, això es deu a la condició de plural). El cas és que tothom sap què és prendre alguna cosa sense necessitat d’especificar quina cosa prendrà.

Aquest dimarts passat va fer una tarda esplèndida per prendre alguna cosa, però a les terrasses del centre només hi havia turistes. No prou, ja que tampoc les omplien. Passava el mateix als comerços. El personal s’havia tancat a casa seva i els que van sortir es concentraven al passeig de Lluís Companys. Des de mitjans d’agost, ja acumulem unes quantes jornades en què s’han buidat els carrers espectralment i l’endemà s’han omplert de cop amb una eufòria que tenia molt de catarsi i de desfogament. ¿Barcelona s’està tornant bipolar? ¿Només som capaços de sortir en massa? «Vagin alerta allà fora», ara serveixen per a nosaltres les paraules del sergent de Cançó trista de Hill Street. Dimarts, la gent es va quedar veient la televisió pendent de si Puigdemont sortia per declarar la independència i al final va resultar que va sortir, però per prendre alguna cosa, sense precisar gaire. Moltes vegades això queda a criteri del cambrer, que és el que passa quan se li diu: «Posi’m alguna cosa que em faci passar la set». És una manera de parlar típica d’anar a la farmàcia: «Doni’m alguna cosa que em faci passar el mal de cap»; però els bars són la farmàcia de l’ànima.

«Una declaració solemne i simbòlica com la declaració d’independència dels Estats Units», així ho va definir Jordi Turull a la corresponsal de Le Monde després de la firma a l’auditori del Parlament; però no és el mateix George Washington travessant el riu Delaware que Puigdemont passant al costat de l’estany de la Ciutadella. A Turull li ha tocat, o ha demanat, el paper de dur del partit, guardià de les essències, a l’estil Alfonso Guerra, o Monedero, el que passa és que no acaba de superar aquell aire domèstic de farmacèutic mosquejat perquè fa temps que no cobra. Tot és en Marx com tot és a les Escriptures. S’obri per on s’obri, sempre apareix en aquest autor un passatge, una frase per trobar consol i fins i tot tenir la sensació d’haver comprès.

‘El 18 de brumari’

‘El 18 de brumari’Aquests dies se’m va obrir la biblioteca per El 18 de brumari de Louis Bonaparte. És el llibre d’un nigromant. Marx cita en aquestes pàgines el Faust de Goethe («tot el que existeix es mereix morir»), i invoca els morts de la història universal i mostra com les conjures d’aquells inspiraran les dels herois del seu temps, però en to de comèdia. A Marx li passa el mateix que a Raymond Chandler, tots dos escriuen amb sentit de la comparació, de la metàfora, tots dos redimeixen mitjançant l’ús de la poètica una època, una trama i uns temes sòrdids.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Quan Marx diu que Louis Bonaparte vivia pres sota «la màscara de ferro que li impedia mostrar una fesomia pròpia» sorgeix la cara descomposta de Puigdemont intentant salvar una compareixença en la qual rere la imprecisió s’amaga un principi de capitulació i l’ombra d’una traïció.

Traïció de la burgesia

Traïció de la burgesiaEulàlia Reguant, fins fa uns dies diputada de la CUP, ho va expressar en termes de maquinària: «Puigdemont ens ha fallat». També El 18 de brumari tracta sobre aquesta traïció de la burgesia conservadora, una vegada aconseguides les seves finalitats, als partits de desheretats que ella mateixa esperona. Des del mateix dia que es va posar en marxa, tot el procés es veu reflectit en les línies que expliquen com en les revolucions una postura és desallotjada per la que li va darrere, i així una darrere l’altra fins a l’aniquilació final, que arriba en forma d’absolutisme. Però sobretot és el llibre d’un coetani d’Edgar Allan Poe (el Manifest comunista del qual es titula La máscara de la muerte roja), i d’aquesta manera Marx es posa de seguida, al segon paràgraf, a escriure a la manera de Poe: «La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius». No en va Marx és un altre escriptor de fantasmes, però en lloc d’Amèrica recorren Europa. Tan bonic com quedar per prendre alguna cosa és seure a llegir alguna cosa, a veure què passa.