La quinzena del Trankimazin

Les hores prèvies a l’anunci de la república catalana i la seva immediata liofilització em van agafar al centre sortint d’una reunió, i el Portal de l’Àngel i el cabdell de carrers adjacents semblaven submergits en una treva expectant prèvia a la invasió dels marcians. De buits no n’estaven, per descomptat, però res a veure amb l’habitual bullici de vianants, mentre els dependents esperaven l’hora de tancar plegats de mans als comerços. Va ser travessant el carreró de Julià Portet, just al darrere de la prefectura de Via Laietana, gairebé blindat al vianant, quan va entrar el WhatsApp d’un amic: «Ho han ajornat una hora».

El meu amic és un ànsies, dels que han de prendre’s mig Trankimazin per a la migdiada, i alguna cosa del seu nerviosisme innat se’m va inocular perquè de seguida em va agafar taquicàrdia. Vaig entrar a la primera farmàcia i, en efecte, la mínima estava massa alta: el cafè, la sal i, per descomptat, l’ambient que es respira. Des de l’atemptat de la Rambla cap aquí, la vida barcelonina s’assembla a una muntanya russa.

 

   Pura història en moviment, apassionant sens dubte, encara que seria més suportable des de la distància temporal (o emocional). L’1-O, amb la seva espantosa càrrega policial. Trucades de velles amistats. Una de Londres; una altra de Moscou. ¿Què està passant? La vaga. L’estrèpit de les cassoles. El Borbó a la tele llançant més gasolina al foc. L’esfullament de la margarida. ¿DUI o el 155? Els bancs que se’n van. Les empreses. ¡El pa Bimbo! La 'contramani' del silenci. L’helicòpter. La veïna, que s’ha emportat la pasta a Monzón. Els col·legues argentins, que arrosseguen en la memòria el fantasma del corralito de fa 15 anys: «A mi no em tornarà a passar, negra». La reconcha de la lora.

La setmana passada vaig estar a la meva oficina de La Caixa perquè havia esgotat l’últim full de la llibreta de treure. De cues no n’hi havia –no exagerem–, però sí un munt de jubilats. Vaig agusar les orelles en l’espera: una dona gran relatava a un senyor que acabava d’enviudar i temia pels seus dipòsits; el senyor estudiava la possibilitat d’obrir un compte mirall a fora de Catalunya. ¡Ah, els miralls! Borges els odiava per la seva temible duplicació de la realitat.

Un dels escassos avantatges de no tenir ni un duro és que el pànic, la seva consistència enganxosa, la possibilitat de perdre els estalvis, només fa que les espatlles s’encongeixin cap amunt en un gest mecànic. La política, en canvi, és un desfici, una picor bastant generalitzada pel que sembla. La incertesa límbica o paralitza o bé lliga a les xarxes socials; els teatres barcelonins i el Liceu parlen d’una baixada en taquilla significativa en les últimes setmanes, mentre els llibreters pateixen també una caiguda de vendes. Només faltava això.

Costa moltíssim concentrar-se, en les tasques quotidianes i en la lectura. Llegeixes un parell de pàgines, i de seguida el cap se’n va a un altre lloc. El xiulet del mòbil. Els mems i els maleïts 'fakes'. Vinga, una altra estoneta de diaris. A veure què diu Twitter, a veure què replica Antonio G. Ferreras a La Sexta. I si no ataca l’insomni pertinaç, sobrevé el son entretallat que et sorprèn a les tres del matí amb el cigarret a la mà i llegint els titulars del 3/24.

Un món s’ensorra  

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El meu amic, el del Trankimazin, diu que ens prenem la vida massa seriosament, que som un parell de queixosos i que hauríem de prendre exemple de Proust, que va ser capaç d’escriure 'A la recerca del temps perdu't durant la guerra de 1914. ¡Ah, 'La recherche', i les seves 3.000 pàgines, la crònica de l’ensorrament d’un món!

També Thomas Mann va escriure La muntanya màgica en unes circums-tàncies semblants. En els seus diaris, sorprèn la relativa fredor amb què contempla els esdeveniments. Nacionalista i conservador –l’home va fer algunes giragonses  ideològiques–, però distant. «Ara, després del te, torno a sentir trets», escriu. Acabada la primera guerra mundial, li munten a Baviera una efímera república soviètica, tal com sona, a finals de l’any 1918. Tot és política en les converses, com ara, i una nit, de tornada d’una vetllada, talla la discussió dels seus acompanyants i els obliga a mirar el firmament estrellat: «L’eternitat em va donar la seva aprovació amb la seva quietud. En el fons, el que és humà és aliè al que és polític», va observar. Doncs això, tot tornarà a recuperar la calma, i la gent corrent seguirem suportant la vida tal com sempre ha sigut.