Una placa d'antiquari recorda que Sant Jaume va ser la plaça de la República

La plaça de Sant Jaume no és en realitat gaire antiga. Cartogràficamente va néixer el 1823, quan va ser demolida l’església parroquial de Sant Jaume, que ocupava aquell solar des de temps de l’edat mitjana i que a la seva manera havia esborrat el rastre que allò va ser abans el centre de l’antiga Bàrcino. Així que, quadrada i menuda com és avui, no és, doncs, gaire antiga, però en menys de 200 anys ja ha tingut tres noms diferents. Dos són fàcils de recordar. L’actual, Sant Jaume, i el que durant 137 anys va ser evident perquè hi havia una placa a la façana de l’Ajuntament de Barcelona que ho recorda, de la Constitució. No es referia a la Constitució actual, sinó a la de 1837. L’alcalde Xavier Trias va ordenar retirar-la el 2013, per anacrònica o per si algú es confonia. El seu tercer nom a vegades s’oblida. De la República. Una placa d’aquella etapa, entre els anys 1931 i 1939, acaba de ser rescatada del bagul habitual de la història, o sigui, d’un mercat d’antiguitats. Com sempre en aquests cas, l’aventura té el seu què.

El protagonista d’aquesta història és la placa, per descomptat, esmaltada en blau ultramar fosc i amb lletres blanques, ben conservada, però el coprotagonista és Xavier Brull, exsubmarinista professional, que viu a cavall entre Cerdanyola i l’Ametlla de Mar. Fa una setmana, en una de les seves habituals excursions de cap de setmana a la recerca dels marché aux puces que de forma itinerant recorren Catalunya, va anar a parar a Igualada. L’amor a primera vista deu ser semblant. Allà hi havia la placa. Com a indepe que és, se la va imaginar al saló de casa seva. Per descomptat que la república a la qual es refereix el senyal és una altra, però va pensar que, recontextualitzada, valia la pena preguntar-ne el preu. N’hi demanaven 400 euros, un ensurt. Se’n va anar, però arribada l’hora en què els antiquaris recollien la mercaderia, hi va tornar.

EL POBLE DE COMPANYS

Brull va aconseguir una petita rebaixa en el preu, probablement perquè va sintonitzar ideològicament amb el venedor, Josep Maria Sala. No sabia encara què tenia realment entre mans. La part bona encara havia de venir. Sala li va explicar les peripècies de la placa. Li va dir que algú la va rescatar el 1939 d’un abocador al barri de Sants. Va ser, probablement, una petita heroïcitat. Barcelona es va rendir a les tropes de Franco a finals de gener de 1939. Aquest algú la va trobar i se la va emportar, ben amagada, perquè una nostàlgia així podia costar molt cara. Des d’aleshores, segons va explicar Sala a Brull, la placa ha estat adormida al Tarrós, casualitats de la vida, el poble natal de Lluís Companys.

Sala no sabia, quan l’hi va vendre a Brull fa una setmana a Igualada, a quina plaça es referia exactament la placa. Suposava equivocadament que a una plaça de la República de Sants, perquè allà hi havia l’abocador, però en aquell barri no hi va haver mai una plaça amb aquest nom.

Buscant una pista, Brull ha acabat coneixent Josep Bracons, responsable de les col·leccions del Museu d’Història de Barcelona (Muhba), amb qui creu haver lligat caps. Pels seus acabats i pel lloc on va ser trobada, sembla una de les (com a molt) quatre plaques que es van penjar a la plaça de Sant Jaume el 1931 (perquè tot el que era sant i beat estava mal vist, fins al punt que Sant Feliu de Llobregat va passar a anomenar-se Roses de Llobregat) i que probablement van ser de les primeres que es van despenjar quan les tropes franquistes van entrar a la ciutat.

La caiguda de Barcelona, encara que sense batalla, va ser un pandemònium. L’últim alcalde de la ciutat, Hilari Salvadó, encara estava al seu despatx quan les primeres tanquetes italianes ja eren al passeig de Gràcia. Quan Salvadó arribava a la frontera amb França, les plaques potser ja anaven cap a l’abocador.

ALTRES PLAQUES

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Com a peça de museu, aquest tresor que Brull guarda literalment entre cotó fluix té el valor que se li vulgui donar. Sentimental, per descomptat. Però també arqueològic. Barcelona ha descobert molt tard el plaer de conservar peces com aquesta. El Muhba en té molt poques en la seva col·lecció, la majoria de marbre, amb perfils lobulats. Una és la placa del carrer de Lledó, valuosa perquè, amb Mercaders i Montcada, aquesta va ser una de les vies més cotitzades immobiliàriament a la Barcelona medieval. Una altra és del recòndit carrer de Metges. Bracons recorda de memòria una tercera placa, sobretot perquè el va fer anar de corcoll uns quants dies. És del carrer Prim, que no hi havia manera de situar amb precisió al mapa de la ciutat. La raó era que va desaparèixer el 1907 engolida pel carrer d’Aribau. Estava a Sant Gervasi. Aribau acabava abruptament poc més enllà de la Diagonal, quan anava a parar de morros a la paret d’un convent. Desaparegut l’edifici religiós, va desaparèixer també el carrer dedicat al controvertit general.

 Aquesta desafecció pel passat és una malaltia que no ha sanat fins a temps molt recents. Encara que infames pel que representaven, tampoc les plaques del nomenclàtor franquista han sobreviscut la gran majoria. Que General Mola era un fragment de l’actual passeig de Sant Joan ho recorden gairebé només els que tenen més de 50 anys. De la plaça de la República no se’n recorden ni els de 80 anys.