La censura i el seu món

Hi deu haver alguna relació entre l’auge cada vegada més gran  d’experts en llenguatge no verbal i la caiguda en picat del valor de les paraules. Ho va afirmar Max Aub amb els ulls embenats com algú que juga a la gallina cega, o com un dels personatges que apareixen en la pintura històrica 'Fusilamiento de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga'. (El títol és llarg, però la història és interminable). El que va dir Max Aub va ser que s’és d’allà on es fa el batxillerat. I així sento que soc d’un COU nocturn (es tractava d’una altra foscor i la lluita era per treure’s la bena), i aleshores als instituts ens tocaven profes de llengua estructuralistes.

El meu era meravellós. Era el fonetista Eugenio Martínez Celdrán, que explicava Saussure assegut en una cadira sobre la tarima, i a l’asseure’s s’estirava els pantalons cap amunt i li deixaven els mitjons a la vista i les canyelles a l’aire, i mentre distingia entre llengua i parla semblava que érem en un racó de la seva Múrcia natal aquelles nits suburbanes de la Verneda amb la comissaria davant i els autobusos amb els llums encesos trontollant per la rambla de Guipúscoa.

Les paraules per dins i les paraules per fora. Però d’això el nostre professor en deia significat i significant. A mi em semblava que es referia al mateix que Antonio Machado en els seus proverbis, en els seus cantares, quan deia que vivia en pau amb els homes i en guerra amb les seves entranyes. Significant i significat, i no obstant ara es diria que els significats s’han volatilitzat de la mateixa manera que un alcohol vell, i com que les paraules ja no signifiquen res cadascú les utilitza com li sembla sense necessitat d’aturar-se a donar explicacions.

Tenir raó

La democràcia d’un no equival a la democràcia d’un altre, la llibertat d’un no s’acaba on comença la llibertat de ningú, a una mateixa persona l’han titllat de traïdora uns i els seus contraris, l’evident censura contra uns s’entén com a nega-

ció de l’evident censura contra d’altres. Ara no es parla per comunicar-se, ha quedat obsoleta la funció comunicativa del llenguatge, que va dir Jakobson. Es parla per tenir raó, signifiquin les paraules el que vulguin significar.

Però Jakobson també va apuntar que això de la significació era terra de ningú. Ho explicava amb un passatge d’'Els viatges de Gulliver', on un acadèmic sostenia que, com que les paraules només són el nom que tenen les coses, només cal portar a sobre les coses de les quals es vol parlar i mostrar-les. Però, és clar, un altre acadèmic li va preguntar com ho faria quan anés a parlar d’una balena o, fins i tot més, de totes les balenes o, pitjor encara, de les balenes absents. Tot i que, en realitat, crec que el que millor exemplifica la idea de terra de ningú és el fet mateix d’al·ludir al llibre de Swift, ja que és el relat d’un viatge per mons imaginaris on ens veiem totalment reflectits.

Barcelona és una ciutat de llibres en la qual ja no es parla. Això d’aquesta setmana ha sigut el súmmum, no s’ha parlat en absolut i per això les coses prenien el lloc de les paraules. Per exemple, quan volien dir democràcia ensenyaven un guàrdia civil. I alguns en comptes de dir nosaltres ensenyaven una bandera. I quan s’ha invocat la llibertat d’expressió ha aparegut una notificació del Govern. Ha sigut així com ha irromput el silenci, que és l’element invers de la terra de ningú, és a dir, ningú a la terra.

Crits i silencis

Mentre desenes de milers de persones cridaven als carrers protestant perquè veien vulnerat el seu dret d’opinar, els llocs creats per debatre van anar tancant les seves portes i cancel·lant i ajornant els seus actes programats, l’un darrere l’altre en efecte dòmino. Però aquest era un silenci que no se sentia, és a dir, de debò, ja que el verdader silenci no se sent mai.

Cada silenci, igual que les paraules, té el seu propi significant i el seu propi significat, i així es van suspendre presentacions a llibreries, exposicions fotogràfiques, activitats en museus i centres d’art... Jo anava a participar en un parell, i al voltant de la relació entre totes dues havia pensat escriure aquesta crònica. De fet, crec que ho estic fent encara que ja es tracta d’una altra relació.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

L’acte de dimecres pasat, dia 20, consistia en una taula rodona al Col·legi de Periodistes per xerrar sobre el 40è aniversari de l’atemptat contra la revista 'El Papus', que es complia aquell mateix dia. Hi intervenien Óscar, Ja, L’Avi, J. L. Martín i Jordi Riera, un cartellàs. Dijous es tractava d’un debat a la Virreina titulat ¿Qui ens censura?, amb Gregorio Morán, José Martí Gómez, Francesc Valls i Guillem Martínez. També de nivell.

Entre dimarts i dimecres d’una mateixa setmana transcorrien 40 anys d’una premsa escrita enfrontant-se als seus censors. Aquest era l’assumpte amb què tenia previst embastar l’article. Però un silenci de ràbia i d’indignació en uns llocs, de prudència en d’altres, de temor també en d’altres, i fúnebre en general, es va apoderar de la ciutat i les coses es van convertir en metàfores de les paraules. I la seva manera de dir censura va ser callar.