Garcés dedica el pregó a aquella Barcelona rebel i atabalada però inimitable

Marina Garcés (Barcelona, 1973) va obsequiar ahir a aquesta Barcelona del 2017, un altre cop en el dilema, com tantes vegades en la seva història, amb un pregó al qual aquest substantiu, pregó, li queda petit. Més que un pregó va ser, en realitat, una lliçó magistral sobre l’anatomia de Barcelona, un text per emmarcar, com aquella col·lecció de 150 làmines sobre els misteris del cos humà que Leonardo da Vinci va realitzar entre 1509 i 1510, però també va ser un retrat sobre el seu perfil psicològic, sobre el caràcter indòmit i al·lèrgic al poder d’aquesta ciutat, que és com «una princesa que no vol ni regne ni marit, que vol ser una dona lliure com ho van voler ser les anarquistes dels anys 30», una ciutat que sap que «la millor sobirania és estar lluny dels que manen». El que convé, honestament, és llegir-lo. Fer-ho, encara que sigui per sanament discrepar-ne, serà un temps molt ben invertit. Mentrestant, aquí teniu, humilment, un propòsit de resum.

Abans, però, una brevíssima presentació. Garcés, filòsofa de formació i professió, és una persona que es pren molt seriosament encàrrecs d’aquest tipus, com pronunciar el pregó inaugural de la festa major d’una ciutat de tot menys adormida, de dol encara per un terrible atemptat i convulsa perquè el mil vegades anunciat xoc polític de trens del procés ja s’ha produït. L’any 2014, el CCCB va invitar Garcés a pronunciar una conferència sobre Barcelona i el turisme. Això de la turismofòbia era un paraula encara no encunyada. Aquella conferència va anar molt més enllà del previst. El que aleshores tan sols uns quants qualificaven d’èxit de la marca Barcelona, ella ho va reinterpretar sota la llum d’una teoria econòmica temible i horrible, l’extraactivisme. Va ser una anàlisi lúcida. Va establir un text canònic sobre aquesta matèria. Garcés ho ha tornat a fer.

Primer, la salutació. «Als barcelonins residents, als de pas, als que hi acaben d’arribar, als immigrants amb papers i sense, als joves i no tan joves que se n’han anat, als treballadors públics, ja siguin polítics, funcionaris, becaris o precaris….». A tothom sense exclusió li va desitjar una feliç festa major la pregonera, que va confessar, malgrat tot, que va témer el pitjor quan va acceptar l’encàrrec de l’alcaldessa Ada Colau, «una pluja d’insults», potser d’aquells que podrien no entendre què feia ella, tan refractària al poder, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, ignorants probablement del fet que aquell lloc representa a la perfecció el caràcter de Barcelona ja des de temps dels Trastàmara, perquè els càrrecs electes de la ciutat, cap al segle XV, ja es resistien allà mateix a descobrir-se el cap davant el rei de torn.

REPTE 

«Si he dit que sí al repte poc còmode de pronunciar aquest pregó és, precisament, perquè fins i tot en un moment com aquest confio en la paraula lliure», va aclarir. «Vivim una situació d’excepcionalitat institucional i política precisament com a conseqüència d’aquesta prohibició d’expressar-nos lliurement en un referèndum», va afegir. Amb divisió d’opinions, com ja és tradició, l’ajuntament acabava de penjar minuts abans a la façana principal una pancarta amb la llegenda Més democràcia, però el pregó de Garcés, abans que algú canti victòria, que la inclogui en una llista o en una altra, va ser  el d’una filòsofa inclassificable, en l’accepció més rebel d’aquest terme.

Mai diu res sense sentit. Va dedicar un llarg passatge als atemptats del mes d’agost. Era de preveure. Va recordar aquella «absència dolorosa, la de les persones que no tornaran mai més a la Rambla» perquè el 17 d’agost hi van perdre la vida. No ho va fer per commoure, que seria el més fàcil. «Mirem-nos als ulls no només per emocionar-nos un moment, sinó per trencar la indiferència que normalment ens separa i l’hostilitat que cada vegada més sovint ens enfronta».

Les conseqüències d’aquell atemptat són conegudes. «Amb cada vida segada, amb cada bolard de formigó, amb cada control policial, la ciutat és menys ciutat. Perquè, ¿de què està feta una ciutat? De l’anar i venir lliure de la gent». Una ciutat, per a una filòsofa com Garcés, és «un lloc al qual es pot arribar i reiniciar una vida entre desconeguts, no és una mercaderia ni un espai de consum, ni una empresa ni una marca».

La marca Barcelona és com l’home de Plató. Ja ho saben, el d’Atenes el va definir com un animal de dues potes i sense plomes i es va quedar tan content. Després va arribar Diògenes amb un pollastre plomat entre les mans i va proclamar la seva cèlebre frase: «Aquí teniu l’home de Plató». Rialles a l’Acadèmia. És el que té la reducció absurda de les coses, com l’obstinació de reduir un lloc socialment tan ric com Barcelona a una simple marca, que sembla només un pollastre.

Garcés viu a Gràcia però treballa a Saragossa, on imparteix classes a la universitat. La seva és una vida en tren, setmanalment de retorn a una Barcelona a la qual, així la veu, no li agrada «ni l’exhibició de poder, ni l’abús de poder, ni la proximitat al poder». Amb aquest ADN centenari, mil·lenari gairebé, aquestes últimes frenètiques jornades s’han convertit en una mena de plaça major de Catalunya, un punt de trobada de la gent que, «independentista o no, s’insubordina i organitza contra la prohibició de poder exercir el dret dels catalans a l’autodeterminació». Potser en aquest moment del pregó hi va haver qui va tornar a obrir la llibreta de les llistes. Error. «Tinc al·lèrgia a qualsevol nacionalisme, propi o d’altres». 

ELS MAPES 

Va ser preludi d’un dels moments més entranyables del pregó. «Sempre he cregut que el mapa dels estats, de tots, amb els seus colors i línies rectes, ens enganya. Els seus colors amables són el resultat d’una geografia de guerra». Ella, diu, és més dels mapes orogràfics, que encaixen ciutats com Barcelona entre el mar i la muntanya, entre dos rius, que fan que sigui alhora «seca i humida, urbana i de poble, cosmopolita i provinciana».

En aquells retorns a casa des de Saragossa confessa que no torna a una ciutat que hagi d’estar orgullosa del seu ecosistema cultural perquè, com en altres urbs del món, «allò que anomenen cultura s’ha convertit en un producte festivalitzat, vinculat al consum i al turisme». Tampoc torna a una ciutat on «la igualtat és la base de la llibertat», sinó a una Barcelona cruel, on «hi ha els que descobreixen o es retroben amb la pobresa després d’una generació de viure bé».

VENÈCIA 

Notícies relacionades

Imprescindibles del programa de la Mercè 2017

Text íntegre del pregó de la Mercè de Marina Garcés

El pregó, arribat a aquest punt, semblava un crescendo enfocat a un final pessimista. Va reforçar aquella idea una altra de les reflexions que diu Garcés que l’acompanyen quan torna en tren a casa. «M’agradaria dir que Barcelona és una ciutat que sap què vol ser, que té una idea de si mateixa per boja que sigui, però em sembla que tampoc és així». «Sabem que no volem acabar com Venècia, però ¿què volem ser?».

Si la fessin triar, Garcés voldria imaginar-se «una república conjuntament amb el conjunt de repúbliques ibèriques, lliures d’Estat», però la qüestió és que, ara que «el futur del món és fosc», la pregonera, en el tram final de la seva intervenció, va obrir una llum i va invitar a imaginar, a somiar cadascú. «Feu-vos aquesta pregunta durant les festes, mentre balleu i quedeu amb els vostres amics i els perdeu entre la multitud. Feu-vos també aquesta pregunta en els dies difícils que venen. ¿De tot el que visc, què és el que realment m’importa?».