Les llebres del caçador

Fixem la cita a Riera Baixa, a l’altura del bar Resolís, perquè el protagonista d’aquestes línies havia viscut aquí durant una temporada, en un cinquè sense ascensor, i perquè el carrer, encaixonat entre Carme i Hospital, sintetitza com cap l’esperit i les contradiccions del Raval. Per a mostra, el botó de l’immoble on va nidificar el cronista argentí Laureano Debat, els veïns del qual desplegaven una panòplia de noms tan diversos com aquests: Estrellita, Estalin, Vasili i Abdelazim. A part dels turistes volanders, és clar, els que pugen i baixen les escales i no tenen mai placa de bústia.

Mentre el company fotògraf fa els retrats, el visitant adverteix de seguida la peculiaritat d’aquesta via de pas als comerços que la jalonen i en la diversitat del paisanatge. En els 250 metres aproximats de Riera Baixa, conviuen el 'badulaque' pakistanès Bazar Malik, la perruqueria de Mustafa, la sortida d’emergència de l’Institut d’Estudis Catalans, els xavals marroquins repentinats que trafiquen amb haixix, un establiment de teles, unes quantes botigues de discos de vinil i un altre munt dedicades a la roba 'vintage'. Igual que abans es giraven els abrics del revés per dissimular el llustre de l’ús, ara es porta molt reciclar roba d’anyades antigues, dels anys 70 cap enrere, perquè, en efecte, vivim immersos en una cultura 'vintage' on el passat emergeix a tot arreu.

Ocupa Riera Baixa un lloc tan especial al mapa de la seva educació sentimental barcelonina que Laureano Debat, aterrat fa vuit anys a la ciutat gràcies a una beca, li dedica un capítol al llibre de cròniques amb què acaba d’estrenar-se. Debat, debut. Es titula 'Barcelona inconclusa', i es va presentar dimarts a la llibreria Altaïr, amb l’escriptor Jorge Carrión de padrí i sota el segell de Candaya, una editorial de les petites i exquisides, amb un nom preciós perquè així es deia el regne fantàstic cap on volaven Don Quixot i Sancho a cavall de Clavileño, un cavall de fusta. Porten les regnes llibresques de l’editorial Paco Robles i Olga Martínez, dos professors de literatura.

   

 De camí al bar de la Filmo, amb la idea de xerrar una estona, li comento a l’autor que també m’agrada molt el nom del poble on va néixer, Lobería, a uns 400 quilòmetres de Buenos Aires, i explica que el topònim és degut al fet que alberga una colònia de llops marins. La municipalitat va ser una espècie de fortí en terra de ningú cap al segle XIX, quan l’Argentina va emprendre la conquista de la seva frontera sud, sempre cap al sud, cap a les pampes i la Patagònia. Potser aquesta posició limítrofa, als marges, li va facilitar l’olfacte i les eines precises per abordar la crònica, un gènere transgènere on beu de la font d’un gran orfebre, el seu compatriota Martín Caparrós.

Caparrós, el cronista dels bigotis prussians, sosté que el periodista hauria de reprendre l’actitud del caçador, atent a les llebres que salten al seu voltant. «Una bona crònica –afirma en una entrevista recent– s’escriu a partir de les llebres que veus; després pots narrar amb la prosa, però sense la mirada no tens matèria per explicar». La crònica és indefectiblement mirada. I sabata còmoda. I curiositat genuïna. I escoltar molt, sense prejutjar.

 

   Mentre prenem un tallat a la terrassa del bar, passa un paio flipat fent gestos obscens sobre el procés –no queda gaire clar si a favor o en contra o les dues coses a la vegada– i amenaça de colar una crònica dins de la crònica, com les nines russes. La llebre, en efecte, salta quan un menys s’ho espera, com li ha anat passant una vegada i una altra a l’autor de Barcelona inconclusa, una gavella de polaroids nascudes en un blog.

Li va venir al pas una crònica, tan sucosa que acabarà en novel·la, mentre va viure en un pis compartit al 'Gaixample', on el van acollir dues senyoretes la mar de simpàtiques i atentes que li col·locaven la roba planxadeta a sobre del llit i deixaven, almenys una d’elles, una estela de perfum Poison darrere del taloneig. Es deien Sonia i Jimena, i resulta que eren prostitutes. L’autor va començar a sospitar-ho pels objectes: set cendrers a l’aigüera de la cuina i quinze tovalloles blanques penjades a l’estenedor del balcó interior que, per cert, donava al convent de les Serves de Maria.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Els pisos compartits, les feines precàries, les sorpreses que deparen els barris de l’extraradi…  Barcelona inconclusa perquè aquesta ciutat no s’acaba; viu en continu moviment i alimenta la seva confusió en les botigues de moda sota arcades medievals, als barris tecnològics «sobre restes de fàbriques abandonades».

Una urbs nerviosa, eternament insatisfeta de si mateixa, com diu Vila-Matas, la madam Bovary de les ciutats que al món hi ha, boja perduda entre la marca Gaudí i la nostàlgia canalla dels anys 80.