Anar al contingut

HISTÒRIES PERSONALS

Trasters que atresoren vides senceres

Milers de caixes guarden pertinences personals, tant útils com merament emotives, amb l'únic condicionant que no siguin articles peribles ni explosius

Patricia Castán / Barcelona

zentauroepp40184486 trasteros170919214421

RICARD FADRIQUE

La Montse –prefereix no donar el seu cognom ni ubicació exacta del centre– utilitza fa uns mesos un traster a la zona alta de Barcelona. No per gust. Va tenir una separació sentimental «conflictiva» i sense temps per buscar un nou domicili fix, va ficar en un dia tot el que va poder en un munt de caixes. Uns amics li van oferir una habitació on allotjar-se temporalment mentre recomponia la seva vida, però era impossible traslladar allà tota la seva roba i records de gairebé 40 anys de vida. «No volia deixar-ho al pis per si no el tornava a veure, però tampoc podia llençar-ho», explica. I el traster va ser la salvació. «Hi guardo caixes de fotos, diaris personals, maletes, molta roba, llibres, algun quadro...», tot el que donen de si els dos metres quadrats ben aprofitats.

El que havia de ser una solució momentània va camí de prolongar-se perquè «és molt difícil per a una persona sola pagar un lloguer en aquests moments». Però no la preocupa perquè aquests 60 euros mensuals li suposen tenir els seus «tresors» ben guardats. Els trasters solen incloure assegurances i moltes càmeres de seguretat perquè no es produeixin incidències. L’únic que no es permet és material perible o explosius.

Molt diferent és el cas de Nuria Villellas. Els seus dos trasters al nou centre d’OhMyBox! són gairebé com el seu negoci. Aquesta professional que promociona literatura infantil i juvenil a les escoles atresora milers de llibres en un box d’uns dos metres quadrats i en un altre d’uns cinc, pels quals paga uns 250 euros mensuals. «No puc pagar-me un local i sense aquest magatzem no podria treballar», relata, mentre s’emporta uns exemplars. Custodiar-los al seu pis de 60 metres quadrats seria impensable, i aquí entra diàriament a treure i portar gènere com qui va al seu lloc de treball, després de teclejar el seu codi de seguretat. Destaca que, més enllà de la ubicació, allà troba «bon servei i tracte personalitzat».

En un passadís pròxim, Meritxell Romaní guarda relíquies de gairebé 90 anys, tants com tenia el seu pare. L’any passat, aquesta dona va perdre en el termini de 15 dies els seus dos progenitors i es va veure en la tessitura de desmantellar el pis familiar, on «ells guardaven de tot, fins i tot cromos de quan era un nen». No es va veure amb cor de llençar-ho ni tenia lloc per preservar tot aquest arsenal biogràfic, així que va optar per un traster. Primer, a prop de les Glòries. Fa uns dies s’ha mudat al de Marina perquè «és supercòmode entrar amb el cotxe a l’edifici i tot són facilitats», insisteix.

Enmig, ha viscut una mudança i més dubtes sobre alguns trastos gairebé vitals, com joguines de la seva filla ja adolescent, que ara repten el futur en un traster més petit, pel qual paga 42 euros al mes. A poc a poc ha repartit roba i altres coses, però entre bosses i caixes encara reposen l’«aixovar» –fa broma amb tendresa– de l’última etapa de la seva mare (del caminador a la cadira de rodes), discos de l’any de la picor, llibres en un carret de la compra, «vestits bons» del patriarca, quadros... «Em costa molt llençar, he de saber què fer amb tot això». Aquí ha comprat temps. 

0 Comentaris
cargando