Barcelonejant

Els mercaders del temple

Les estrictes normes d'accés a la catedral de Barcelona fomenten el 'bisnes' del pareo

pareos-catedral

pareos-catedral

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

Quan els de la CUP van proposar la marcianada aquella d’expropiar la catedral, amb l’objectiu que el temple acollís una escola d’arts escèniques i un economat per repartir béns de primera necessitat, no els faltava la seva engruna de seny perquè, tal com al·legaven, la plaça de la basílica està «saturada de turisme fins a un extrem insostenible». La petició dels cupaires, tombada a principis de juliol per la resta de formacions al consistori, reclamava en un llenguatge molt bíblic «l’expulsió dels mercaders del temple». I, en efecte, d’haver-n’hi, n’hi ha.    

Cada dia, sobretot en les franges horàries en què l’entrada hi és gratuïta, es formen cues llarguíssimes a la plaça Nova per visitar la catedral. L’accés el decideixen els empleats d’una empresa de seguretat en funció de l’ortodòxia de la vestimenta. Al temple no s’hi entra amb transparències ni en pantalons curts ni acabat d’arribar de la platja ni guarnit per a un comiat de solteres.

La contrarietat sorgeix quan el criteri del 'segurata' s’acosta a l’ideari de Falange en ple apogeu del nacionalcatolicisme, quan a Franco el portaven sota pal·li i tot aquell calfred incensat. Perquè una cosa és irrompre en un lloc de culte ensenyant el melic o el pitram i una altra de molt diferent és fer-ho amb un vestit recte de cises i coll caixa; doncs no, tampoc hi entra la respectable senyora amb un aspecte així. Ni les nenes prepuberals en 'shorts' i samarreta de tirants. ¿Però on es troba el problema, en l’objecte o en la mirada?

Sigui com sigui, feta la llei, fets els ponts per esquivar-la. Tan bon punt el visitant es queda estupefacte quan li diuen que senars, que no pot passar, de seguida l’envolta un floret de venedores gitanes amb la solució penjada del braç: un pareo estampat per tres euros de no res (cadascú es busca la vida com pot). Sense donar gairebé temps de reaccionar, li lliguen el fulard al coll, en pla capa de Superman, i tot seguit, en un enginyós gir tèxtil a l’altura del maluc, aconsegueixen que el mocador reculli les cames i tapi les cuixes. A punt el salconduit per poder entrar.    

¡Ah, les religions i la impudícia del cos! «Afanyeu-vos, trepitgeu els plaers de la carn; la seva glòria és vana com la flor del fenc», exhortava un monjo francès cap al segle X, en aquella edat mitjana que va ordir la marginació de la dona per considerar-la massa pròxima a la natura. Però no ens equivoquem: tampoc accedeixen a la basílica els homes en samarreta imperi. Un altre pareo, tres eurets més. A l’estiu a ningú li passa pel cap ficar-se una rebequeta a la motxilla. Els turistes nòrdics i anglosaxons hi cauen de quatre potes, mentre que alguns llatins, més avesats a la picaresca, protesten pel 'bisnes' del drap estampat: «Al Vaticà et presten el mocador perquè et tapis», diuen unes italianes. A les taquilles de la catedral hi venen les pañoletas a 1 euro, i a 1,50 en una paradeta de la plaça –la propietària es queixa que ella paga impostos i la seva quota d’autònoms–. Però, és clar, el turista a la cua, entre l’eixam de gent que va i ve, amb prou feines distingeix la seva parada.

El negoci i la fe

En aquestes, un noi de la fila, amb una samarreta com les del bàsquet i amb un marcat accent colombià, esclata quan les venedores ambulants intenten colar-li el mocador: «¡Què és això!, ¿és que l’Església catòlica s’ha convertit en un negoci?». Renuncia a la visita, fa mitja volta i, baixant les escalinates, rebla: «Per això la gent perd la fe».

Notícies relacionades

Una vegada dins del temple, la capella del Crist de Lepant es troba aïllada i qui vol entrar-hi a resar ha de demanar permís per passar el cordó. Tot és una anada i vinguda de gent. El claustre, ple a vessar. Els guiris es queden al·lucinats davant dels confessionaris, com si fossin barraques de fira, i miren amb impudor el que hi passa a l’interior: en un, el sacerdot escolta els remordiments d’un noi que sembla molt afligit; al del costat, el capellà mata l’estona d’espera amb el mòbil.

Diguem-ne que sota la majestuosa nau hi conviuen malament l’exercici de la fe i la invasió turística perquè, com bé diu la dita, no es pot estar a missa i repicant.