Barcelonejant

La tornada al col·le

Es torna al col·legi cada setembre com es torna a la infància cada vegada que s'obre un llibre

zentauroepp40073370 vuelta al cole170912194123

zentauroepp40073370 vuelta al cole170912194123 / JOAN PUIG

4
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

Si tornessin a canviar els noms als mesos, com quan els francesos els van posar Floreal, Germinal..., se n’hauria de crear un que es digués Tornaire, o en castellà Volteal, que seria el que va de la volta ciclista a la tornada al col·le, és a dir, el que acaba de complir-se aquesta setmana. Juntament amb els nens i les nenes, els poetes i els rockers són els animals que sempre tornen a l’escola amb aquella repetició, aquella monotonia de la pluja als vidres que va dir Antonio Machado en el seu record infantil i col·legial. A Antonio Machado també s’hi torna una vegada i una altra igual que novament es trepitgen els carrers del que va ser Santiago sagnant (i en una bonica plaça alliberada, Pablo Milanés s’aturarà a plorar pels absents). Antonio Machado és el poeta dels camins i per això les ciutats li dediquen els carrers, ja que el carrer és el camí de l’urbanita. Els que havíem nascut per ser poetes, però ens va faltar talent i ens va sobrar asfalt, hem recuperat en el rock la nostra rèplica del món dels trobadors (cortesos, enamoradissos, violents, melancòlics, irònics, perdedors, vividors..., els primers poetes moderns). ¿Antonio Machado és un poeta modern? Per esnobisme, que és una manera de modernitat (per tant, més sofisticada que una manera de viure), s’hauria de sostenir que el modern era el seu germà Manuel. Potser amb Antonio Machado i Manuel Machado passa com amb la vida i la modernitat, com amb el fet de ser etern i ser infinit, entès en aquest ordre. Per això, per les maneres de viure, hi ha en Leño més d’Antonio Machado que de Manuel Machado. És la diferència entre el 'rompeolas' (de totes les Espanyes) i la 'nueva ola'.

Antonio Machado és el poeta dels camins, i per això les ciutats li dediquen els seus carrers

El rock és un continu tornar a escola, es veu en Angus Young, el guitarrista d’AC/DC que porta sempre l’uniforme escolar, i es veu en Supertramp, en la seva cançó 'School', que començava amb una harmònica, l’instrument dels vagabunds i de tota la gent que viatja lleugera d’equipatge (gairebé nua, com els fills de la mar). I es veu quan els dos primers discos d’Alice Cooper es van ajuntar en un que es va dir 'School Days', i quan els Kinks van escriure una òpera rock titulada 'Schoolboys in Disgrace'. Abans que arribés la 'new wave' i imposés la seva nova manera d’escriure cançons, el seu 'dolce stil nuovo', el rock i el col·legi tenien aquella humilitat, aquella pols del camí per on la gent arribava dels pobles als barris. Per exemple, uns xavals de Madrid muntaven un grup i per anomenar-lo triaven la paraula Asfalto (els del PSUC van dir allò de les teves mans el teu capital, afegim que les paraules són les mans del pensament), i escrivien una cançó i la titulaven 'Días de escuela' («Bien abrigado, llegaba al colegio...»).

També en això s’assemblen Antonio Machado i Asfalto, a recordar com el fred, la pluja..., acompanyen la canalla fins a la porta del col·le. Però és que l’escola, les escoles de l’educació pública, gratuïta i obligatòria, es van fer per a això encara que ja no ho recordem: per protegir la infància de les inclemències, i la principal d’elles és la desigualtat. Al col·legi no es tornaven a explicar les vacances, sinó que s’hi anava com explica Collodi que va ser Pinotxo. (Carlo Collodi, burgès de cor reformista, o Edmondo De Amicis, que va escriure per als nens 'Cuore', amb les històries de Marco i d’'El pequeño escribiente florentino'; aquells italians decimonònics, que venien de Dante, de Boccaccio, de Petrarca, el 'dolce stil nuovo' del qual va consistir a explicar el socialisme a la canalla). Pinotxo va al col·legi per recompensar el seu pare de tot el que ha fet per ell. Perquè un nen anava a escola en benefici propi, per descomptat, però també en el dels seus pares i el de tots els seus que no hi havien pogut anar.

Notícies relacionades

Hi havia tones de representativitat democràtica i popular en un nen humil entrant a escola. Per no deixar-lo anar de qualsevol manera, Geppetto l’ha arreglat amb el poc que té (les teves mans, el teu capital, de vegades és més important per a les generacions futures deixar un cartell que guanyar unes eleccions): el vestit de paper florejat, les sabates d’escorça, la gorra de molla de pa. I per comprar-li l’abecedari, empenyora la seva vella, bruta i apedaçada samarra en ple i nevat hivern. El que després va fer Pinotxo no té nom (o sí que en té, i és el títol del seu llibre, el seu propi nom, la seva pròpia vida; Pinotxo, igual que Antonio Machado, és un ésser de caminar i caminar els camins).

Al col·legi s'hi anava com hi va anar Pinotxo, per recompensar el seu pare de tot el ha fet per ell

Es torna al col·legi cada setembre com es torna a la infància cada vegada que s’obre un llibre. Ho va dir Bataille a 'La literatura y el mal': «La literatura és, al cap i a la fi, la infància recobrada» (ho cita Fernando Savater a 'La infancia recuperada'). I Graham Greene, a la primera frase del seu assaig 'La infancia perdida', n’explica el perquè: «Potser només en la infància els llibres exerceixen una influència profunda en la nostra vida». I aquestes primeres lectures (històries de pirates, d’animals, de colles...), són sempre llibres modestos, senzills. Com li agradava escriure a Antonio Machado.