Anar al contingut

BARCELONEJANT

L'òpera no és cara ni avorrida

Amics del Liceu aposta per trencar clixés i acostar el bel canto als joves, a més d'il·lustrar el llibre de la temporada amb obres de Francis Lisa Ruyter

Natàlia Farré

zentauroepp40074155 barceloneando francis ruyter170912192918

FERRAN SENDRA

L’òpera no és cara. Ni avorrida. Tampoc és pesada per llarga. I encara menys no pot agradar als joves. Tot això són clixés. Ho asseguren des de l’associació Amics del Liceu. Res a veure amb el Cercle del Liceu. A vegades els confonen. Coses que passen amb les institucions pròximes al gran teatre.

El segon és un club privat d’estil anglès que comparteix espai i part del nom amb el coliseu. Punt. La independència entre l’un i l’altre és total. És cert que molts dels seus membres són aficionats a l’òpera. Però ja està. Aquí acaba la relació amb el teatre i amb el bel canto. I ja que en parlem, val la pena recordar que al Cercle també són molt donats al modernisme. El conjunt de pintures que custodia de Ramon Casas, amb 'La Sargantain' al capdavant, és de nivell. Queda dit.

Els més petits sí que van a l'òpera, i en canvi no hi van els que estan entre els 18 i els 35 anys

En canvi, els primers són una associació sense ànim de lucre que viu pel Liceu i per al Liceu. I per l’òpera. El seu objectiu és fomentar el bel canto, i per tant el coliseu barceloní. En això treballa. Gaudeix de bona salut. Suma 1.150 socis. Una xifra similar a la d’altres entitats germanes de la resta d’Europa. Així que es pot afirmar que la tradició lírica a Barcelona es manté dempeus. Encara que amb una excepció: els joves, que no els nens. Els més petits sí que van a l’òpera, el programa El Petit Liceu és tot un èxit, i en canvi no ho fan els que estan entre els 18 i els 35 anys. De manera que se’ls ha d’introduir el gust pel gènere. L’associació ho intenta, o ho intentarà, aquesta temporada. Farà campanya a les universitats amb l’objectiu no tant d’aconseguir que els joves entrin al Liceu com de crear-los interès pel bel canto. Si hi ha afició, hi haurà públic, afirmen.

30 anys i 40 euros

L’estima s’aconsegueix ensenyant. Vaja, que un no pot anar al Liceu com qui va al cine. L’òpera requereix certa preparació, expliquen. Cal anar informat per passar-ho bé: saber què s’hi va a veure, quin és l’argument, el context històric en què es va escriure la peça... O el que és el mateix: anar amb els deures fets permet poder posar tots els sentits en la música i en l’escena. I així espantar clixés. Per això, les conferències, xerrades i altres actes que els Amics del Liceu organitzen abans de les estrenes de la temporada.

Són per a tots els socis, sense importar l’edat. Però els menors de 30 anys tenen avantatges: paguen només 40 euros de quota anual, la meitat del que aporten els que llueixen cabells blancs. Quantitat que no tan sols els dona dret a arribar preparats a la platea sinó que també els permet assistir a dos assajos generals, que a efectes lírics és com anar a una funció convencional. Repetim, amb aquestes xifres a la mà no es pot dir que l’òpera sigui cara. Però, a més, deu n’hi do el que costen tots els espectacles. O ¿potser els joves, i no tan joves, no paguen 120 euros per anar a un concert? Pel mateix preu es pot tenir seient al segon pis del Liceu, sempre que no sigui cap de setmana i no canti Jonas Kaufmann, és clar

Tot això ho defensaven ahir els Amics del Liceu amb la mateixa passió amb què recolzaven el bel canto, a la galeria Senda, durant la presentació del llibre 'Temporada d’òpera'. Volum que l’associació edita cada any amb el programa en curs i que arriba sempre amb valor afegit: les il·lustracions van a càrrec d’un artista plàstic de renom. Hi han col·laborat des de Ràfols Casamada fins a Luis Gordillo, i aquest any ha sigut el torn de Francis Lisa Ruyter. La trentena d’alegres i abstractes il·lustracions que ha realitzat (totes verticals, el disseny hi obliga) llueixen al llibre i a la galeria, on és la primera mostra del creador a casa nostra.

¿La vinculació entre l’artista i l’òpera? No cal, però a Ruyter n’hi sobra. Viu a Viena i té la seva principal galeria a Salzburg. Així que afirma que respira bel canto a totes hores. No és l’únic. De jove va dubtar entre dedicar-se a l’art o a la interpretació, assegura. Va decidir que el primer no excloïa la segona. La prova d’això, a la galeria i el llibre.

0 Comentaris
cargando