Guerra i contraguerra d'imatges

Com qualsevol o, millor, com qualsevol abans que els preus dels pisos es posessin impossibles, un bon dia, Antoni Gelonch Viladegut (1956) es va emancipar. Fins aquí res de diferent de la resta de mortals. Però sí que hi ha una cosa especial en la seva estrena de vivenda pròpia: la decoració. S’havia d’acabar amb l’'horror vacui' de les parets blanques. I a aquest home cultivat li va semblar que només hi havia dues opcions per resoldre-ho: pintura o gravats. La primera requeria un pressupost considerable; la segona, no tant. Així que va comprar el seu primer aiguafort: una 'veduta' de Roma d’un dels grans, de Giovanni Battista Piranesi. El nom no és dels que més sona entre el públic, però el seu treball amb el burí està a l’altura de Dürer, Rembrandt, Goya i Picasso, els genis de la disciplina. Tots presents en el seu fons. Perquè a aquell primer gravat el van seguir molts més. Fins a 900. Va omplir totes les parets de casa, per descomptat, i després va iniciar la col·lecció Gelonch Viladegut, una de les més reconegudes en el tema.

    

És una col·lecció de col·leccionista. Vaja, que Gelonch compra les peces en funció del seu gust estètic. Ampli. Molt ampli. De Lucas Cranach a Henry Moore. ¿La preferida? «Impossible de dir. Com es pot comparar un rembrandt amb un miró. No es pot, són èpoques diferents i visions del món diferents». Insistint-hi surten dues obres especials: la citada vista de Piranesi, per ser la primera, i una punta seca de Picasso amb unes dones jugant a la platja, per la dificultat d’aconseguir-la: només n’hi ha 50 exemplars al món. Compra el que estima, sí, però també el que falta quan s’han d’omplir buits en la col·lecció. Ho va fer fa tres anys per a l’exposició sobre 1714 que va realitzar al Museu Marès i ho ha fet ara per a 'Catòlics i protestants a Europa i Barcelona (XVI-XVIII)', la mostra que al Saló del Tinell celebra, amb gran part dels seus fons, el cinquè centenari de la Reforma protestant.

    

Un fet teològic perquè va suposar un cisma a l’Església catòlica, i polític perquè va dividir Europa. Però també un fet tecnològic: va coincidir amb el naixement de la impremta. I aquí és on entra el gravat, la més democràtica de les belles arts, perquè la seva condició de múltiple li permet arribar a tothom. I això, el seu fàcil accés, va facilitar el seu ús com a element de propaganda en la pugna de creences que va recórrer el continent. Una guerra d’imatges en un camp de batalla religiós. Que tu em poses Luter caracteritzat com un monstre de set caps; jo et dibuixo el Papa amb la cara del diable. Tot valia. I la sàtira, encara més.

    

La mostra presenta els fets de manera històrica tal com la gent els va veure en l’època. I no s’oblida de Barcelona, una de les capitals de la Contrareforma. No és estrany si es mira el mapa: a França, les lluites entre hugonots i catòlics eren terribles. Així que Felip II va posar tota la carn a la graella per evitar el contagi herètic.

Acte de fe al Born

El 1564, poc després del Concili de Trento, el Rei va visitar la ciutat, i aquesta li va deixar clar que no patia cap infecció luterana. ¿Com? L’hi va proclamar santa Eulàlia en una representació. Felip II també va assistir a un acte de fe en què es van cremar deu homes, vuit de veritat i dos en esfinx. Vegem, com que no hi havia els condemnats (van tenir la fortuna de poder escapar-se), el que van cremar van ser dos ninots en representació seva. Tot molt conceptual. Va ser a la plaça del Born i se suposa que els processats van arribar en la cadira de muntar que es mostra a l’exposició.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

  

 No gaire lluny figura el mapa dels nombrosos convents i monestirs que es van aixecar a la ciutat i el llistat de tots els sants sota els quals es va emparar Barcelona: 16, ni un més ni un menys, encara que algun  sense cap fonament o tradició, com sant Filet. I tot això en una ciutat que té com a fundador mític ni més ni menys que Hèrcules.