Amb tots vostès, Karemia

S’ha acabat el concert al Grec –qualsevol concert–. La gent es dirigeix a la sortida envoltada d’aquella espècie de núvol opiaci que forma la barreja de la bona música en directe, el fet d’haver-la escoltat en el notable escenari i la calor dolça i nocturna d’agost, quan escolten una altra música el ressò de la qual puja fins als jardins per les escales de pedra que condueixen al carrer. La primera impressió és que són les notes d’un piano, un piano llunyà, però a mesura que s’aproxima a la sortida, la gent s’adona que ni és un piano ni és executat a la llunyania: potser un petit orgue que algú està tocant molt a prop, un instrument –i un intèrpret– dels quals emana un so com de joguina, gairebé infantil. En qualsevol cas, alguna cosa amb el poder de fer-se un lloc en l’imaginari núvol d’opi.

Ningú està preparat per a l’escena que depara el tram final de les escales. Asseguda a la tàpia de pedra al costat de les taquilles, una dona vestida per sortir a l’escenari s’alça –és la impressió que fa– sobre un diminut teclat de joguina, un infantil Casio que fa equilibris sobre la seva falda mentre l’artista s’aplica amb entusiasme a la tasca de treure-li música. Porta un vestit negre i un xal fenomenal de color taronja, llarg com la cua d’un estel, tot a joc amb els colors de l’instrument infantil. Una música trista però amb aire tropical surt del petit piano. Més que concentrada, l’artista toca abstreta, però de tant en tant aixeca el cap i regala a la concurrència, amb un somriure de genuïna alegria, una mena d’il·luminació del món de la qual també participen els seus ulls negres i expressius, resguardats darrere d’unes ulleres fines de marc daurat. Al seu costat, a la tàpia, hi ha un gorro de pescador posat al revés i un cartell que diu amb solemnitat: «Gràcies per la seva valoració».

L’olimp del ballet

Caridad Eufemia Moreno, més coneguda com a Karemia Moreno, va néixer el 1943 a Holguín, capital de la llavors província d’Orient. La seva mare tocava el piano i als 4 o 5 anys el tocava ella també, però no va ser la música l’art al voltant del qual va aixecar la seva vida professional, sinó el ballet. Va ser ballarina i mestra del Ballet Nacional de Cuba durant 30 anys. Una beca per estudiar a l’Escola Bolxoi de l’antiga Unió Soviètica va definir la seva forma de ballar i d’entendre la dansa, i la va convertir en una de les artífexs de la fusió entre l’estil rus i l’estil cubà que va marcar el futur del ballet a l’illa. Va ser mestra convidada del Ballet Nacional de España, del Ballet Teresa Carreño de Veneçuela i de la companyia del Teatro Colón de Buenos Aires, i en termes generals es va dedicar durant molts anys a recórrer el món ensenyant el seu art. «Jo era una persona que m’exportava molt –diu, amb un accent que no ha perdut gens la seva cadència original caribenya–, un producte d’exportació del ballet cubà». Karemia, la dona que toca un piano infantil a la sortida dels concerts del Grec, va arribar a ser una figura de l’olimp del ballet a nivell mundial, entrenadora personal de figures com Julio Bocca, Tamara Rojo i Ángel Corella, que són tan sols tres noms d’una llista extensa. Però això no ho saben els que s’aturen al costat de les taquilles del Grec per escoltar-la.

Cançons de bressol

«Em van retirar», diu Karemia sobre l’abrupte final de la seva carrera artística, un tema sobre el qual prefereix no esplaiar-se. «Simplement em van jubilar, em van dir que havia complert els 65 i que no podia seguir treballant». Llavors ja estava instal·lada a Barcelona. Uns anys més tard va arribar la crisi i l’antiga ballarina i mestra de ballarins «no tenia res a fer», així que li va demanar al seu net que li deixés el teclat. Hi havia una música que portava a dins que es va dedicar a recuperar tocant l’instrument infantil. I no era qualsevol música.

«Jo tinc dos fills. La meva filla va néixer en el 68, just quan va començar el bloqueig, una època difícil a Cuba, hi havia moltes apagades i en la foscor jo li taral·lejava unes cançons de bressol que m’inventava. I el mateix després al meu fill, que va néixer amb 10 anys de diferència, però era igual, ¡perquè encara hi havia apagades!» Van ser aquelles cançons de bressol les que Karemia va traslladar al piano del net, i d’aquelles van sortir altres cançons, mitja dotzena de melodies que resulten ser un híbrid entre la dolçor trista d’una mare que li canta a la seva filla en la penombra i la inevitable alegria del que porta a la sang la música cubana; una cosa trista amb aire tropical. «Em van començar a sortir aquestes musiquetes i les vaig anar arreglant i els vaig posar Tristeza en el alma. I un dia em vaig dir, a veure què passa si em poso a tocar això al carrer». Karemia va agafar el teclat, va fer un cartell i es va posar a tocar al costat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Era l’any 2013.

La dama i l’artefacte

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

«La gent surt dels concerts i flipa, per dir-ho d’una manera vulgar. Pensen: ‘Què fa aquesta dama amb aquest artefacte’». A la sortida del Grec s’instal·la des de fa tres anys, i allà tothom la coneix. «Jo crec que li dona valor que toqui una joguina, un objecte fet perquè un nen aprengui però que jo el faig servir com a instrument», diu. Karemia explica que la manté «lligada a la cosa interna» seva amb la música, «que és brutal», i que és una forma de «reciclar la seva creativitat». «Jo li dic a la gent: ‘¿Li agrada?’ ‘¡Ai, sí, moltíssim!’ ‘Doncs moltes gràcies, perquè a vegades no m’ho crec’. Em fa pujar l’ego. És una tonteria, però a mi m’encanta».

És una artista, en fi. Sempre ho ha sigut, i una artista sense el seu art no és res. El seu, el que du a dins des que es presentava de petita a l’escenari del Teatro Infante d’Hol­guín, el que l’ha acompanyat tota la vida, sap trobar-lo fins i tot en el fons d’un teclat infantil.