L'eco de l'atemptat al Xino

El Raval és una illa humana única, i l'atemptat del 17-A ha sigut una nova ocasió per certificar-ho

cmontanyes39787605 parque170825125017

cmontanyes39787605 parque170825125017

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols / Barcelona

La fotografia es va fer des d’un balcó del carrer d’En Robador a les 19.21 hores del 17 d’agost, dues hores i mitja després, per tant, de l’atropellament terrorista de la Rambla. El carrer, a la imatge, no és el mercat que sol ser qualsevol altre dia al vespre, però, quins nassos, allà hi ha al mig de la calçada la prostituta que tempta un senyor que passeja amb el que sembla ser un cistell vermell, molt poc discret, molt inadequat per anar de putes. Al seu costat passa a pas lleuger un fotoperiodista, segurament pels fets de la Rambla, però la resta del carrer, encara que a mig gas, reflecteix una notable normalitat. Aquest és el tema, el Raval després de l’atemptat. El subjecte de la frase no és l’acció terrorista, de la qual ja s’ha parlat molt, sinó un barri amb un ADN excepcional, «solidari, canalla i anarquista», segons les tres primeres característiques del genoma que li venen al cap a la Janet, portaveu de les prostitutes i, també, prostituta.

Una altra foto interessant per situar el relat es va fer 20 minuts després de la mitjanit. La càmera enfoca aquesta vegada cap a l’adjacent plaça de Salvador Seguí, en concret al parc infantil, que semblarà estrany als profans que estigui a 10 passos d’un carrer consagrat a la prostitució, però així és l’antic Xino. A aquelles hores, que no s’oblidi, els Mossos d’Esquadra encara estaven traient un per un, després d’una identificació prèvia, els turistes i barcelonins que es van refugiar en pisos i locals, buscant el conductor de la furgoneta, però a la plaça ja feia estona que els nens es gronxaven davant la mirada despreocupada dels seus pares.

Allò no va ser, expliquen al barri, un gest d’indiferència amb la progènie per part dels pares, un gest d’inconsciència quan tot s’enfonsa al voltant, tampoc una bilbaïnada en versió local, un «¿com que no puc sortir al carrer?». El que va pasar és que bona part de la vida al Raval té lloc al carrer perquè els pisos, els de sempre, no els de nova planta, són petits i tronats, de manera que el 17-A, a la tarda, hi va haver qui va fer el de sempre.

Les prostitutes, no obstant, van parar la producció, per dir-ho en termes fabrils. Vaja, que no es va donar el cas que algun client passés diverses hores tancat amb una obrera del sexe en un d’aquells dos pisos que les dones d’aquest col·lectiu tenen llogats al carrer d’En Robador per als seus afers, cosa que, vist amb distància, és una llàstima, perquè hauria donat peu per a un estupenda revisió d’Una giornata particolare, però més lúbrica.

No va ser així perquè, després de  tanta mediació, a l’Ajuntament de Barcelona tenen el telèfon de pràcticament totes les prostitutes d’En Robador i els van fer una trucada a gairebé totes (en aquest carrer treballen en diferents torns unes 150) perquè busquessin un lloc segur on amagar-se. Segons la Janet, a meitat d’agost, amb la demanda sota mínims, n’hi havia poques exercint, unes 40. Algunes, no obstant, no van fer cas del consell. Aquí hi ha com a prova la foto i el relat de qui la va fer, que no donava crèdit al contrast entre el que veia per la tele i el que observava per la finestra.

Potser algú opinarà que posar el focus en què va passar al carrer d’En Robador després de l’atemptat i, més concretament, en què van fer les prostitutes, és una boutade periodística. Doncs no. D’entrada, perquè es tracta d’un carrer ja documentat amb aquest mateix nom el 1363, cosa que impressiona. No durant tots els segles ha sigut un basar sexual, però sí durant la seva història més recent: els anys del pistolerisme i l’anarquisme, durant la república, en la dictadura i fins i tot després de l’operació de maquillatge general que es va pretendre amb motiu dels Jocs Olímpics. Total, que en aquesta mena d’escull de coral que és el Raval, sembla clar que les prostitutes són una espècie endèmica en l’ecosistema.

L’atemptat, explica la Janet, les va entristir. Les va commoure. Les va afligir. Busqueu el verb que cadascú prefereixi. Allò va passar a les portes del que és casa seva, i ja fa temps que participen de les preocupacions del barri. El desembre passat, per exemple, ja van anar amb pancarta pròpia a una gran protesta veïnal contra la pujada dels lloguers al centre, amb tot el que això comporta. Dilluns passat, ja després de l’atemptat, des d’En Robador van anar a la concentració de la comunitat musulmana en rebuig de la violència. I dimarts es van mobilitzar un altre cop, aquesta vegada perquè una altra espècie de l’escull del Raval, els manters, volien expressar el seu dolor, perquè, controvèrsies al marge, se senten barcelonins com el que més.

La manifestació dels manters, en protesta per l'atemptat / JOAN PUIG

Notícies relacionades

El Sindicat de Manters (sí, n’hi ha, aquesta ciutat és així, fins i tot va tenir un Gremi de Pobres fa molts anys) va pactar una treva amb la Guàrdia Urbana per recórrer el trajecte que separa la plaça de Catalunya de la de Sant Jaume i, una vegada allà, que dos dels seus representants firmessin al llibre de condol en nom de tot el col·lectiu. «La gent els aplaudia per la Rambla, i nosaltres els acompanyàvem, aquells 150 negres tan guapos…», diu la Janet. Finalitzada la manifestació, manters i meretrius van tornar a les seves coses.

Segons com es miri, el d’En Robador en concret i el del Raval en general és una altra manera d’expressar que, encara que amb pena pel que va passar, la vida continua. H