S'aixeca el teló, apareix la Rambla

El dia 17, a les 17 hores, de l’any 17 és l’última però no única història de violència de la Rambla. De les anteriors la ciutat se n’ha refet, tot i que pocs cops com en aquesta ocasió. Només cal veure-la com ja torna a lluir, amb el mèrit afegit que han anat a rescatar-la, a donar-li vida, a ramblejar-la, barcelonins que potser feia mesos que no hi transitaven, per allò que està molt turistificada, diuen. Sí que tenen una mica de raó. Però aquí els teniu, tornant-la a estimar. ¿Per què?

La conversió de la Rambla en lloc simbòlic és obra de l’antecessor ordinal de Felip VI, perquè amb la seva infeliç decisió de demolir una part del barri de la Ribera i construir al seu lloc una ciutadella militar (primer acte violent d’aquesta llista) va propiciar que els barcelonins busquessin lluny de la soldadesca un lloc per on passejar i exhibir-se. Se’n van anar a ponent, i allà hi havia la Rambla, antiga riera ja domesticada des que al segle XV es va ampliar la muralla de la ciutat.

El 1835 se situa una segona història de violència. La metxa s’encén a la Barceloneta. La versió simplificada diu que la tarda del 25 de juliol van sortir a la plaça de toros del barri uns toros més mansos que Ferdinando. El públic ja anava molt calent per la situació política. De Reus arribaven notícies tremendes de les aventures dels carlistes. Total, que després de destrossar la plaça, els participants en la protesta van anar a la Rambla a cremar convents, entre altres, el dels carmelites descalços, damunt les cendres del qual després s’edificaria la Boqueria, i el dels trinitaris, que donaria peu al Liceu.

El ‘Titanic barceloní’

El ‘Titanic barceloní’Sí, ja apareix en escena el Liceu, que era fins ara la història de violència més brutal de la Rambla, el 7 de novembre del 1893, quan dues bombes són llançades sobre la platea del coliseu. Només n’esclata una. Però abans d’arribar a aquell dia, al Titanic barceloní, perquè va ser la nit en què van morir 20 persones de la classe alta local, val la pena repescar un altre incident anterior. Va ser el 5 de juny del 1884. Va esclatar la primera bomba anarquista de la ciutat. Va matar un nen. Va ser a la Rambla, és clar.

La bomba del Liceu, sense ser l’atemptat anarquista més cruent de la ciutat, és el que fins aquest agost es mantenia més indeleble en la memòria col·lectiva. Hi van morir membres de les famílies Ma-yol, Esteve, Formiguera, Guardiola… Una versió reduïda i sense vaixell del Titanic, el reflex invertit de l’atemptat de dijous, en el qual van morir 13 persones, de les quals només una barcelonina, i d’adopció.

El maig del 1937, la Rambla va ser només un de tants carrers en què es van enfrontar les milícies del PSUC i les del POUM. Hi van morir unes 500 persones. A la república no li feien falta quintacolumnistes per engegar-ho tot a rodar.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Hi ha hagut més episodis luctuosos en aquesta avinguda, però aquests ja serveixen per fixar una tesi. La crema de convents va ser un incendi que socialment i urbanísticament va trigar anys a extingir-se. Després de restaurar la platea del Liceu, les butaques on van morir les víctimes van estar buides durant mesos. Més llarg va ser el dol del franquisme després de la derrota de la república. Aquest cop, no. La Rambla no ha trigat ni 24 hores a recuperar el pols, perquè, malgrat la seva convulsa història, no ha deixat mai de ser un lloc alegre i vital, i reivindicatiu, de diades de Sant Jordi, celebracions futboleres i fins i tot, en una història injustament oblidada, del que potser va ser la primera manifestació de l’orgull gai del món, la del 1931, segons el relat de Jean Genet a Diari del lladre.

L’habitual és dir que a la Rambla s’hi va a veure i a ser vist. Sí, però és també com el passadís principal d’un vodevil teatral, l’espai on tot transcorre mentre s’obren i tanquen portes que donen al Raval, a la plaça Reial, a la Boqueria o al carrer de Ferran, i així els actors entren i surten. Un dia més s’aixeca el teló. L’espectacle ha de continuar.