¡Visca la Rambla!

¿Anem a la Rambla?» És el missatge que circula més aquest cap de setmana per WhatsApp entre els barcelonins que es troben a la ciutat. Fa dos dies, gairebé ningú hauria pensat a proposar aquesta destinació. L’avinguda més transitada pels turistes, justament per això, ha sigut evitada aquests últims anys. La sagnant ferida que ha patit l’artèria barcelonina amb l’atemptat ha despertat als habitants de la capital catalana una entrega incondicional envers l’emblemàtic carrer.

«Feia mesos que no hi baixava», reconeixen molts dels transeünts. «Hem arribat de viatge i el primer que hem fet és venir aquí. L’atemptat ha apuntat al cor de Barcelona, al carrer on passejàvem de petits amb els nostres pares», explica Núria Garcés, barcelonina, commoguda per les muntanyes de flors. Com ella, milers de persones s’han acostat a la Rambla, que just està pendent de la resolució d’un concurs urbanístic internacional per donar-li aires de barri i així acostar-la als veïns.

LLUM I AIRE DURANT LA DICTADURA / A més, encara hi ha llocs carismàtics que han guanyat la batalla a l’augment de lloguers i les tendències més comercials. Entre aquests, el restaurant Amaya, el bar Núria, l’Hotel Oriente, el Cuatro Naciones, la pastisseria Escribà, la camiseria Xancó, estancs, loteries i farmàcies centenàries. «La Rambla és l’únic lloc on hi va haver llum la primera dècada de la dictadura. Aire en una Barcelona grisa, on de dia les famílies hi anaven a fer-s’hi fotos i els intel·lectuals s’escapaven de nit a bars i prostíbuls», recorda Eladio Hernández, maître de l’Amaya.

L’excés de botigues de records que venen samarretes del Barça i barrets mexicans, la pèrdua d’identitat, el tancament de tants comerços emblemàtics, el parc temàtic en què s’ha convertit la Boqueria i els restaurants de patates refregides han allunyat la Rambla de la seva pròpia ciutat. Però l’esperit de la Rambla s’ha mantingut en l’imaginari col·lectiu, cosa que molts escriptors han plasmat en les seves obres.

Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa es reunien cada dimarts amb la seva agent literària, Carmen Balcells, per dinar junts a l’Amaya. «Sempre els esperava la mateixa taula a l’esquerra de l’entrada», assenyala el maître. En aquest mateix local, la poeta Cristina Peri Rossi hi duia Julio Cortázar i després sempre passejaven per la Rambla sense mirar la gent perquè no els aturessin.

TRIBUT A LES FLORISTES / Federico García Lorca, en la seva estada a Barcelona a final del 1935, arran de l’estrena al Principal de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, va definir la Rambla com el carrer més alegre del món, «l’únic que voldria que no s’acabés mai». En un discurs que va dedicar a les floristes, el poeta va comparar el bulevard amb una balança. «Té l’agulla i l’equilibri al mercat de les flors, on va la ciutat per cantar batejos i casaments sobre rams frescos d’esperança i agitant llàgrimes i cintes a les corones per als seus morts».

A l’Hotel Continental, que es manté ancorat en el temps, es va allotjar George Orwell, que dona nom a la plaça del darrere de la Boqueria. Jean Genet, que també té una plaça a prop de l’Arc del Teatre, va narrar a Diari del lladre (1949) el seu descens als inferns el 1932 pels carrers de l’antic Barri Xino, inclosa la Rambla, on robava carteres, s’embolicava en baralles i es prostituïa. Manuel Vázquez Montalbán va fer caminar el seu detectiu Carvalho per la zona de l’artèria més pròxima al port, la més salvatge, i on a pocs metres sobreviu el Pastís, on els clients encara prenen absenta.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Roberto Bolaño va viure en un pis molt petit del pròxim carrer de Tallers a finals dels anys 70, una de les èpoques més marginals del Raval. «Una casa sense dutxa i amb cagadora al passadís», va descriure l’escriptor a la seva obra cimera, Los detectives salvajes, on alguns personatges es passegen per la Rambla. Ocaña i Nazario van aconseguir els anys 70 que la Rambla i la plaça Reial fossin un oasi de llibertat.

En aquesta avinguda hi ha la Biblioteca Andreu Nin, que a la vidriera llueix una intervenció amb fragments de textos literaris que evoquen, a través de la veu de diferents autors, el caràcter mític d’aquest passeig. «L’esperit de la Rambla ha fet la ciutat moderna» és un d’aquests. El firma Pere Coromines l’any 1940.