Sants ressuscita el centenari edifici de la cooperativa la Lleialtat

L’historiador local Agus Giralt, coordinador de l’equi­pament, està mentalitzat per a la pregunta que, segur, li faran desenes –si no centenars de vegades– a partir de dissabte: «Però... ¿ja està acabat?» Sí, ho està. Tot i les parets a mig arrebossar i les rajoles, algunes d’hidràuliques, altres més dels anys 70, en què es llegeixen les diferents vides de la Lleialtat Santsenca. Una de les primeres cooperatives de consum aixecades en un dels barris amb més tradició d’autoorganització obrera de la ciutat que reobrirà, a partir d’aquest dissabte –coincidint amb l’inici de la festa major–, com a nou equipament municipal de gestió comunitària.

Tot i aquesta primera –i buscada– impressió d’edifici sense acabar, la nova Lleialtat impressiona, tant per les dimensions (amb nombroses aules, sales d’assajos, dos auditoris i un bar) com per la lluminositat (la nova teulada és de vidre). El repte ara és omplir-lo de vida (comunitària), i d’això se n’encarregaran des de la Coordinadora d’Entitats per la Lleial­tat Santsenca, de la qual formen part una quinzena d’entitats del barri. Ho faran a partir de la firma del conveni de cessió de la gestió de l’espai, seguint l’estela d’equipaments com L’Harmonia, a Sant Andreu, o la Casa Orlandai, a Sarrià. Acord que encara no s’ha rubricat per una qüestió burocràtica (l’agost és traïdor), però que es farà després de l’estiu, moment en què l’espai obrirà les portes de forma definitiva (l’obertura durant les festes serà en forma de jornades de portes obertes).

LLOC DE REFERÈNCIA

La majestuosa construcció guanyada pel veïnat és al número 31 del carrer d’Olzinelles, entre les Cotxeres de Sants i Can Batlló, just davant del Centre Social de Sants. «La idea és que se’l facin seu tots. Tant el veí que és més usuari de les Cotxeres com el de Can Batlló [són perfils diferents]», assenyala Giralt. Volen ser un nou punt de referència per a la vida veïnal, cultural i cooperativa del barri (els tres eixos sobre els quals treballen).

La realitat de la zona ha canviat des que el moviment associatiu va redactar el pla d’usos per a l’espai, l’any 2011. La gran transformació, sens dubte, ha sigut la recuperació de Can Batlló, també fruit d’una llarga lluita, com gairebé tots els equipaments al districte. «Però segueixen fent falta espais. Sants és un districte amb una gran vida associativa. A més a més, està comprovat que el fet que s’obrin espais ajuda a generar nous projectes», assenyala Giralt.

«L’edifici és només el començament. No volem que això es converteixi en un hotel d’entitats, volem que sigui un espai transformador, sumar en la molta feina cooperativista que s’està fent a Sants», explicava ja al novembre Jordi Falcó, activista del Centre Social, entitat que ha ofert sempre a la coordinadora la seva experiència negociadora, crucial en el moment en què s’havia de concretar la gestió de l’espai, que ells sempre van tenir clar que havia de ser comunitària, com ha acabat sent.

Una de les primeres coses que volen fer quan l’espai comenci a funcio­nar –per allò que ja les decisions inicials es prenguin de forma comunitària– és un concurs per posar nom a les moltes sales, ara simplement numerades.

MACHÍN EN LA MEMÒRIA

La llavor de la lluita per la recuperació de la memòria cooperativa de Sants en general, i de la Lleialtat Santsenca en particular, es va sembrar l’any 2009 a La Ciutat Invisible. Allà es va començar a reivindicar l’origen cooperatiu de l’edifici d’Olzinelles, que fins al moment al barri gairebé tothom coneixia com a Bahía, nom de la sala de festes que el va ocupar durant dècades, entre els anys 1948 i 1986, i de la qual, segons expliquen al barri, va ser habitual Antonio Machín.

Notícies relacionades

Cooperatives: memòria obrera i utilitat

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

Una gran fotografia de l’intèrpret de 'Mira que eres linda' presidia la sala, imatge que es va convertir en símbol de l’espai quan l’estiu del 2006 va ser ocupat de forma temporal per l’Espai Alliberat per a la Cultura per denunciar el seu abandonament i reivindicar la seva reobertura; el mateix col·lectiu que en la mateixa època també va ocupar de forma simbòlica el teatre Arnau (espai també en procés de recuperació).

Amb el declivi de la cooperativa després de la guerra civil, l’edifici es va partir en dos i durant uns anys van conviure una fàbrica de torrons als baixos amb la sala Bahía, al lloc del gran teatre de l’època cooperativista.