Colau vol erradicar de l'ordenança les multes per jugar a pilota

La directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, Maria Truñó, parla de cercle virtuós. «Com més nens hi ha jugant en un espai públic, aquest espai és més segur; i un espai públic segur convida a jugar els nens...», resumeix. Missatge que podria sonar a evidència, però que dista, i no poc, de la lògica que encara avui ordena els carrers i places de la ciutat, on són habituals els cartells de «prohibit jugar a pilota» i en què és molt més fàcil veure un nen enganxat a un mòbil que donant tocs a una pilota.

«La presència del cartell podria resultar anecdòtica [hi són, però es poden ignorar], però no ho és. Contribueix a un imaginari en què es criminalitza el joc, i dona ales per queixar-se a les persones a les quals molesta. Les anima a fer-ho. Està prohibit», resumeix Truñó.

INFRACCIONS

No són només els cartells, encara que aquests siguin la cara més evident ja que són al carrer, a la vista de qualsevol, i n’hi ha a gairebé tots els districtes (tot i que no se sap quants exactament perquè no hi ha un cens). El capítol quart de l’actual ordenança del civisme es titula «Ús inadequat de l’espai públic per a jocs», matèria a la qual dedica quatre articles, del 30 al 33, en què s’especifica que jugar a pilota pot ser considerat una infracció lleu i sancionat amb una multa de fins a 750 euros, «llevat que el fet constitueixi una infracció més greu». Si es dona aquest cas, la multa pot arribar als 1.500 euros.

El 2015, la Guàrdia Urbana va interposar 39 multes per jugar a pilota a l’espai públic. El 2016, 10.  I no és l’únic veto. Segons l’actual ordenança de paisatge urbà està també prohibit pintar amb un guix una ratlleta a terra.

DE TERRASSES, COTXES I NENS

Durant molts anys, i encara avui, la ciutat ha donat prioritat als cotxes i a les terrasses per sobre del joc dels nens, malgrat que el joc estigui reconegut a la carta dels drets de la infància. Una lògica que l’actual govern pretén revertir, amb mesures com la implantació de les superilles (que ha generat rebuig en part del veïnat) o la modificació de l’ordenança del civisme.

«Hi ha un principi general de prohibició sobre les places i la nostra idea és invertir-lo i que hi hagi un principi de tolerància; que la prohibició sigui l’excepció i no la regla, que prevalgui el principi de tolerància», apunta el tinent d’alcalde Jaume Asens. En la nova ordenança que imagina i en què treballa –i que li agradaria, si compta amb els suports necessaris, aprovar abans d’acabar el mandat–, «l’actuació de la Guàrdia Urbana seria sempre l’últim recurs»

SANCIÓ PER DESOBEDIÈNCIA

La redacció d’aquesta proposta –que volen debatre passat l’estiu– neix d’una taula en què s’han assegut totes les parts. Representants d’Infància –que reivindiquen el dret al joc com a qüestió central en les polítiques urbanes– i de la Guàrdia Urbana, que demanava tenir recursos per poder actuar en cas de conflicte. «La idea és que la policia pugui sancionar, però per desobediència i no pas per jugar. Que la sanció es basi en la desobediència, si adverteixen algú que està molestant i no cessa en la seva activitat, i no en el joc mateix», prossegueix el regidor.

La intenció, també, és descentralitzar la norma. Que siguin els districtes i els barris els que decideixin en cada espai què es pot i què no es pot fer. «Partir d’un principi de tolerància i que cada territori decideixi, davant un conflicte concret, si introdueix alguna limitació», matisa el tinent d’alcalde.

«En casos en què sí que hi ha conflictes de convivència, i n’hi ha, s’han de buscar alternatives. Després de 10 anys d’ordenança s’ha demostrat que els conflictes no es resolen amb sancions», prossegueix el regidor, que també apunta que «la legitimització de l’actuació va també en funció de la capacitat de donar alternatives».  

Un cas conflictiu que el regidor coneix prou bé –va ser regidor del districte– és el de la plaça de Navas, al barri del Poble-sec. «Per evitar que, sobretot els nois més grans, ocupessin tota la plaça jugant a futbol es va optar per obrir dos patis d’escoles pròximes. La nostra idea és poder estendre aquesta proposta i ampliar horaris», explica Asens, que recorda que, sobretot en el cas de barris populars, «l’espai públic no és res més que la prolongació de la casa de la gent més pobra». 

NOIS AMB PARES TREBALLANT

Molts d’aquests nois tenen els seus pares treballant tota la jornada. Nens que durant el dia no tenen ningú a casa, i per això són al carrer. Obrir patis de col·legi és una manera, a més a més, de generar nous espais públics perquè aquests nois puguin jugar.

    Al districte del Raval es va buscar una fórmula semblant però no per jugar a futbol, sinó per jugar a criquet. «Ha funcionat molt bé», assenyala Truñó. 

FALTA D’EDUCADORS 

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Un dels problemes per resoldre els casos conflictius és sens dubte la falta d’educadors de carrer. Els experts coincideixen que, en aquests assumptes, és més útil la figura d’un educador que no pas la d’un policia, però «a tot el districte de Sants-Montjuïc només hi ha quatre educadors, i dos ja són al Poble-sec», admet Asens, que assegura que el seu desig és «descarregar la Guàrdia Urbana de tasques que haurien de fer altres figures: és evident que és preferible enviar els nens a educadors que a policies», reconeix el tinent d’alcalde.

En aquesta mateixa línia, a més a més de la despenalització, l’Institut d’Infància aposta per estendre les «bones pràctiques» que des de fa anys s’han anat portant a terme en diferents barris de la ciutat. «Elaborar una guia i compartir la informació amb tots els districtes, perquè no hagin d’inventar la roda cada vegada», resumeix Truñó. Bones pràctiques com per exemple canviar la pilota de cuir per una d’espuma als comerços del barri –pilota que després recuperen, per descomptat–, com es va començar a fer a la plaça del Sol i es va estendre a altres places del barri de Gràcia.