NOU CONFLICTE IMMOBILIARI

Una jubilada canta al balcó per no perdre el seu pis de lloguer a Gràcia

La Fina suma 43 anys de lloguer en una minivivenda de la qual la nova propietat vol fer-la fora adduint que no hi viu

fcasals39106830 fina rodriguez170725181542

fcasals39106830 fina rodriguez170725181542 / DANNY CAMINAL

3
Es llegeix en minuts
Patricia Castán / Barcelona

El més escaient seria cantar No serem moguts, a l’estil Chanquete. Perquè el propòsit de Fina Rodríguez és semblant al del mariner televisiu que no volia deixar el seu vaixell, i l’eina és la mateixa: la seva veu. Des de fa uns mesos, a aquesta jubilada intenten «fer-la fora» de la seva vivenda de lloguer a Gràcia, on acumula 43 anys d’història. I com a resposta, totes les tardes que pot treu la seva guitarra i les seves cordes vocals al balcó de la seva llar amb dos objectius, demostrar que viu al minipís i difondre la seva croada contra «la violència de gènere especulativa que s’exerceix contra les dones grans que viuen soles», clama.

    

Perquè la Fina, que va treballar en atenció al públic durant 29 anys a l’Administració pública (fins al 2014), no es va imaginar mai que la seva jubilació s’acompanyaria de l’estrès de tenir por de perdre la casa. «Estic passant moltes nits en blanc, em sento com una delinqüent sense haver fet res», explica, cansada per la batalla que lliura des de l’octubre, però decidida a «plantar cara».

    

I és que alberga fusta de lluitadora. «Quan era jove tocava cançó protesta, llavors per la igualtat; ara per aquest nou tipus de violència de gènere», emfatitza. Tota la seva vida ha actuat per afició, però mai en un escenari com el seu balcó. Una forma d’aferrar-se als 22 metres quadrats on ha viscut la majoria dels seus 68 anys i treure la ràbia que sent entre acords.

    

Quan la Fina es va instal·lar al 186 de Torrent de l’Olla, avui cotitzat carrer de la vila de Gràcia, no sabia que estava tirant l’àncora. Els primers temps van ser durs, gastava 5.300 de les seves 8.000 pessetes de nòmina del 1975 per pagar el lloguer. Amb el temps es va fer funcionària i assegura que sempre ha complert al peu de la lletra el que va marcar la LAU i les pujades de l’IPC. Actualment abona una mica menys de 200 euros al mes pel minúscul espai que habita.

Pis amb 'bitxo'

Però, per petit que sigui, el seu territori domèstic és un bé cotitzat al canviant barri de Gràcia. A la finca hi ha pisos turístics, diu, «al barri tot ha canviat en pocs anys, ni rastre de les botigues d’abans ni de molts veïns». En aquest entorn, bé es podria dir que el piset d’aquesta jubilada era un immoble amb bitxo, com es diu en l’argot immobiliari quan s’especula amb una vivenda ja arrendada.

    

La dona situa l’inici del conflicte a finals del 2015, quan va comunicar uns despreniments de façana que van motivar inversions a la finca per part dels diversos propietaris. Poc temps després, a través del seu administrador la van informar que la propietària volia vendre i l’hi oferia per 92.000 euros, relata Maite Pons, la seva advocada, una xifra disparada per als seus ingressos i les seves característiques. Tot va ser verbal.

    

Però després d’aquest ensurt i a pesar d’exigir notificacions per burofax, aquestes van arribar a la bústia «amb traïdoria», diu la lletrada, que veu un clar cas d’«especulació contra dones grans que no solen tenir recursos per litigar». L’avisaven de la imminent venda del pis en ple període vacacional del 2016, quan passava unes setmanes amb la seva germana en un altre municipi. Quan va arribar al setembre el burofax no hi va haver temps de reacció perquè es va donar per vàlida la data de la notificació per correu, afirmen.

    

L’octubre del 2006, una nova propietària (advocada) va adquirir l’immoble per 30.000 euros, suma que la Fina hauria estat disposada a assumir. La dona va recórrer als seus estalvis per posar una demanda que reclamava el seu dret a «tanteig i retracte». Li va arribar una contrademanda de la nova titular adduint que no era la seva vivenda habitual, amb l’objectiu de fer-la fora. «Estic jubilada, soc lliure i estic estudiant la carrera d’Història», explica, de manera que no sempre era a casa. Des d’aquell moment, la Fina intenta tenir sempre testimonis de les seves anades i vingudes. I canta des de la seva tribuna per fer-se notar i reivindicar la causa, sense que l’altra part hagi volgut donar la seva versió.

Notícies relacionades

    

Ara passa uns dies de vacances a Lleida –«semblava que vivia en arrest domiciliari», assegura– i espera la cita amb la justícia per al gener del 2018 si abans no hi ha un acord. La seva guitarra encara té corda per a estona...