LA CARA B DE BARCELONA

Expulsats pel turisme

La Barcelona de postal omple de visitants les pensions que oferien sostre a persones sense llar

La pensió Tarrasón del Raval, l'última que servia de refugi per a persones vulnerables, es reconvertirà en hotel

zentauroepp39165058 barcelona   barcelones     04 07 2017     barcelona    repor170710095909

zentauroepp39165058 barcelona barcelones 04 07 2017 barcelona repor170710095909 / JOAN PUIG

4
Es llegeix en minuts
HELENA LÓPEZ / BARCELONA

Fernando Hernández té el cap a lloc, però no s’atura mai a pensar quina edat té si algú l’hi pregunta: «¿Quants anys tinc? No ho sé... Vaig néixer el 24 de desembre del 1944». ¿Per què s’han de fer càlculs? Ell ha sigut sempre una ànima lliure. Parla a poc a poc. Tranquil. Té la mirada trista, potser cansada, i agraïda. Agraeix que li hagin ofert plaça a la residència, i per demostrar-ho, es presta a parlar amb la premsa; a explicar la seva història, malgrat que és, si més no a aquestes altures de la seva vida, un home solitari i també de poques paraules.

El Fernando ha viscut sempre a la seva manera i hi continua vivint, malgrat els condicionants obvis de la seva dèbil salut i l’avançada edat. Fuma al carrer, en un banc situat a la porta del centre, a un pas del recinte modernista de Sant Pau, on li agrada passar les estones «per no sentir-se tancat», expica. «Jo no he estat mai a la presó –assenyala–, m’agrada la llibertat».

La residència al números 200 del carrer de  Sant Antoni Maria Claret, per a la qual el Fernando només té bones paraules, dista molt de ser una presó, però quan hi va arribar, acostumat a no tenir regles ni horaris, ha va viure com si fos una presó. Ja fa temps que hi és i s’hi ha adaptat. Sap, a més a més, que no té pas cap altra alternativa.

Cap de cuina de professió –així es presenta–, el Fernando va treballar a Mallorca, a Salou, a Eivissa... «fent la temporada». Va néixer al barri de Santa Caterina i va viure molt temps «a la zona del Paral·lel». Els últims anys vivia a la pensió Tarrasón, al número 101 del carrer de l’Hospital, coneguda per tothom, tant als serveis socials municipals com en entitats que treballen amb persones sense sostre, ja que era una alternativa al carrer. Una de les poques que quedava. Va tancar el mes de desembre passat, com tantes altres havien fet els mesos i els anys anteriors, per reorientar-se al turisme i reconvertir-se en hotel.

L’ADEU A UNA CIUTAT OCULTA / «Hi havia persones que feia anys que no sortien d’allà. Recordo els últims dies, quan vam haver d’anar traient la gent. La bombolla turística no entén res de necessitats socials i totes les persones que hi trobaven un sostre llavors es quedaven sense aquell últim recurs. El Fernando era una d’aqueste personess», explica Glòria Navarro, responsable del programa Servei d’Atenció d’Urgències de la Vellesa (SAUV) de l’Ajuntament de Barcelona, programa que ofereix places geriàtriques d’urgència –d’avui a demà– a persones grans soles o sense recursos que, d’un dia per l’altre, es troben en una situació de dependència. L’any passat va atendre més de 700 persones.

PER A CASOS DIFÍCILS / El Fernando no només era vulnerable perquè vivia en una de les últimes pensions de Ciutat Vella que servia d’alberg per a persones com ell. A més a més, és un home gran que els últims anys s’havia descuidat molt. No menjava. L’havien operat d’un càncer de còlon i va ser ingressat amb un quadro de desnutrició. Al sortir de l’hospital era evident que no podia tornar al carrer, la pensió on vivia havia tancat. La seva edat i vulnerabilitat tant econòmica com clínica el va fer accedir a una plaça geriàtrica del SAUV.

Ester Sánchez, responsable del Programa de Suport a la Persona d’Arrels, coneixia també molt bé la pensió del número 101 del carrer de l’Hospital en què vivia el Fernando. «Fa anys no només hi havia aquesta pensió, n’hi havia set o vuit a tot el barri i era un recurs que utilitzàvem amb freqüència per a persones en una situació de carrer molt crònica i que per la seva realitat no es podien adaptar a les normes d’un alberg municipal», explica.

Notícies relacionades

«A les pensions podien entrar i sortir quan volien, tenir els seus gossos i consumir, si consumien. Era un recurs molt lax, moltes vegades l’únic que acceptaven les persones que feia més anys que es trobaven en situació de carrer», indica la responsable d’Arrels, que tampoc vol idealitzar aquest tipus de pensions. «Eren en molts casos llocs on era habitual trobar humitats, xinxes i rates», descriu la responsable del programa.

Coincidint amb el tancament de la Tarrasón, el mes de desembre de l’any passat, la fundació Arrels va obrir, també al barri, el que van batejar com a Pis Zero. Un espai pensat per a aquelles persones que la desaparició de les pensions deixava sense cap altra alternativa, amb cap exigència, zero (d’aquí el nom). És un espai sense normes, on poden fer el mateix que farien al carrer, però sota sostre. Des que va obrir hi han passat 30 persones.

Temes:

Hotels Turisme