Un grapat de morralla

La gent de les fàbriques, del camp, del mar té tan arrelat l’hàbit d’aixecar-se aviat que, encara que es retira o les circumstàncies s’encarreguen de fer-ho, el cos els segueix la inèrcia del despertador per a les restes. Deu ser per això que, abans de les sis del matí, ja s’arraïmen els primers mariners jubilats al moll dels Pescadors, on hi ha la Torre del Rellotge, per esperar l’arribada de les barques d’encerclament.

Venen cada dia. Per costum. Per passar l’estona. Per fer-la petar amb vells companys de desventures («¿què t’espliques avui, capità de navili?»). N’hi ha que arriben amb bosses, de l’Alcampo, del Mercadona, o amb una galledeta de plàstic on recolliran la propina que els entregui algun patró, un grapat de peix, de morralla per dina o per a l’intercanvi, un costum antic i solidari –les pensions del gremi són escasses– que aquí, a la Barceloneta, és llei.

Només el reflex canviant de la llum sobre la superfície de l’aigua dona compte que el temps transcorre en l’espera entollada. Tot és espera aquesta hora del matí: esperen els jubilats, els gats famolencs, els pencaires de la llotja i els homes, tres o quatre, que al mateix tall de la dàrsena tiren l’ham amb un seitó enfilat per atrapar algun peix distret. Tot és espera, però ningú mira el rellotge.

Un peix mossega l’esquer. «No, no tenen gust de gasoil perquè agafen els que neden pel fons», aclareix Vega, nascut a Cadis fa 76 anys i emigrat aquí, a les barques d’aquí, a principi dels 60. Parla amb les paraules del mar, ponent, quilla, sobrevent, i coneix els noms de totes les criatures aquàtiques que van caient a la caixa de porexpan d’un dels pescadors del fil: sorell, palomida, tallahams.

Un abans i un després del 92

«¿Tu has vist la sèrie aquella de la tele, la de la monja?». Vega, que és cognom, es refereix a Perdóname, Señor, de Tele 5, que succeeix a la seva terra natal, a Barbate, i el convida a recordar les fatigues dels anys 50, quan el poble era només «peix i mosques» i els cacics posaven traves a la industrialització de la zona perquè robava tripulació als vaixells i encaria els jornals. «Aquí, en canvi, ens vam guanyar bé la vida fins a les Olimpíades del 92», diu. Miris on miris, sembla que hi hagi un abans i un després dels Jocs en l’educació sentimental de la ciutat.

Passen uns minuts de les set quan a la línia de l’horitzó, al costat de l’Hotel W i el dic on ara reparen megaiots de luxe, apareix el Segre, la primera de les barques d’encerclament a arribar. Va sortir a les deu de la nit i, després de navegar un màxim de 40 milles (60 quilòmetres), torna amb peix blau –la sardina, el seitó, el verat–, però abans que descarregui la primera caixa d’escames de plata entre el gel, Vega ja sap que porta poca càrrega. Segons la dita marinera, «molta lluna, poc peix».

De seguida arriben també la segona i la tercera embarcació, amb unes captures que se subhasten als majoristes a la llotja contigua sota la supervisió del patró major de la confraria, José Manuel Juárez. L’home està preocupat aquests dies per les normatives de Brussel·les, perquè la burocràcia cega pretén equiparar la pesca sostenible de litoral, la seva, amb la d’aquells vaixells industrials que no tornen a port fins que tenen la panxa ben plena, ves a saber quants dies després.

Tant pesques, tant guanyes    

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Ja són moltes les ofenses en un submon tocat i vulnerable, que ha anat perdent terreny davant l’autoritat portuària, en un sector on no hi ha salaris fixos ni pagues extres, sinó setmanades «a la part»: tant es pesca, tant es guanya, en un repartiment igualitari des del patró fins a l’últim dels mossos. Si no hi ha captures, tornen a casa amb les mans buides; una altra nit perduda. Així van subsistint dia rere dia les 34 barques que resisteixen a la Barceloneta, entre les de l’encerclament, les del tremall i les de l’arrossegament (gamba, llagostí i escamarlà). Fa 20 anys, superaven el centenar.

Les barques supervivents aquí conserven apel·latius amb un regust familiar, d’un altre temps, d’innocència perduda –El Paralero, Hermanos Parrones, Encarna y Miguel–, mentre que, significativament, el iot que estan reparant al dic del davant es diu Samurái. Els números canten; els noms de les coses, també.