Puzle petri per a sant Cristòfor

Dilluns a la tarda al carrer d’Aragó. El sol no és de justícia però la humitat és d’una injustícia de les que mullen fins i tot l’ànima. Al carril dret de la via, entre Bruc i Roger de Llúria, el trànsit és més dens que l’aire. Que ja és dir. Tant, que els cotxes estan aturats. Fins aquí aparentment res d’excepcional en un dels carrers més transitats de Barcelona. Però una mirada amb més deteniment permet conjecturar que passa alguna cosa. Els vehicles pugen a la vorera, envolten la petita plaça que hi ha al davant de l’església de la Concepció i tornen a sortir. Ho fan beneïts. Però no s’emporten només un bany d’aigua beneita sinó també una estampeta, una medalla i una branca d’espígol. ¡Ah! I un volant. Dolç: brioix i fruita.

La pregunta és obligada. ¿A sant de què la processó motora? La resposta és senzilla per a algú amb fe. El sant no és cap altre que sant Cristòfor, patró dels viatgers des de l’antigor i dels conductors des de fa menys. I dilluns era el seu dia. La cua de cotxes era llarga, i diversa. També la de devots que ho són per convenciment, alguns, i per tradició, la majoria. No en va, els vincles que uneixen el màrtir, que se suposa nascut a Canaan i amb aspecte de gegant, amb la ciutat venen d’antic. I sumen intensitat. N’hi ha prou de llegir Joan Amades. Així un sap que, el 1592, el Consell de Cent el va invocar per acabar amb la pesta.

La malaltia es va batre en retirada. Ho va fer el dia del sant, per descomptat. Amades també explica que els barcelonins creien que qui es banyava el 10 de juliol al mar no moriria ofegat en tot l’any, gràcies als poders del sant, evidentment. I estaven convençuts que veure’l donava sort per tota la vida. Se suposa que això podia passar la mateixa jornada. Perquè era el dia que sant Cristòfor arribava a Barcelona i pujava per la Rambla amb el nen Jesús sobre les espatlles per evaporar-se al final del passeig.

No consta que ningú el veiés, però la devoció no va afluixar per això. Com ho demostren les nou esglésies que veneraven la seva imatge, les set fornícules dedicades a ell en set façanes de la ciutat, a més a més de les dues capelles pròpies, una d’elles al carrer de Regomir, on encara se celebra sant Cristòfor sense estar-se de res. Més que en cap altre punt de la ciutat. Però a una la festivitat la ve enxampar a l’Eixample, no al Gòtic. Encara que l’església de la Concepció pot despistar, perquè llueix com si fos medieval. ¿Què fa una església gòtica enmig de la ciutat moderna?

TIZIANO I HUMBERT D'ITÀLIA

L’enderroc de les muralles i l’expansió de Barcelona cap a l’Eixample  hi tenen molt a veure. L’actual Concepció és l’antiga església del convent de Santa Maria de Jonqueres. Enderrocar el monestir era vital per créixer, però el temple va ser indultat. Va ser traslladat pedra a pedra, pels volts del 1877, des del carrer al qual va donar nom, just a sota de la plaça d’Urquinaona, a la seva actual ubicació. En aquella època amb molts camps i encara pocs burgesos. Una dècada després el claustre (amb uns dimensions només superades pel de la Catedral i pel del monestir de Pedralbes) va seguir el mateix camí. De manera que ara els arcs ogivals i les columnes lobulades amb capitells corintis del pati són un lloc fantàstic on recollir-se enmig del carrer d’Aragó.

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

Però  església i claustre no són l’única cosa prestada a la parròquia de la Concepció.  El campanar també és aprofitat. Ve de la que va ser l’església de Sant Miquel, una de les més antigues de la ciutat, però que el 1869 va sucumbir sota la piqueta per ampliar l’Ajuntament. No es va salvar només la torre, la portalada renaixentista també es va escapar de l’enderroc i ara llueix a l’església de la Mercè.

I per aquí, al costat de tant de puzle petri, desfilaven dilluns cotxes, furgonetes, bicicletes i patinets (també n’hi havia) per ser beneïts. El com i el per què de la relació del sant amb l’automòbil, Amades ho situa a Itàlia i esmenta la mare del rei Humbert com la seva màxima difusora: portava sempre al seu cotxe una reproducció del fresc que Tiziano va pintar del sant al Palau Ducal de Venècia.