El final de la travessia

4
Es llegeix en minuts
MAURICIO BERNAL

Gonzalo de Jesús Ortiz va començar la seva setena travessia a Medellín el 14 de novembre del 2016, quan va sortir de casa escortat i a bord de la cadira adaptada que condueix des de fa 12 anys. Va trigar menys d'una setmana per arribar a Turbo, el port sobre el golf d'Urabá on es va embarcar en el ferri que el va portar a Panamà evitant la selva del Darién, intransitable fins i tot per a una cadira tot terreny com la seva. A Panamà va comprendre que la seva Croada Internacional contra la Fam Infantil no seria un passeig triomfal, i algunes nits va haver de dormir al carrer perquè no va trobar suports. Però Ortiz, que és tossut i creu en Déu, va continuar endavant. A partir de Guatemala les coses van millorar, i a Mèxic va ser rebut com un heroi, es va reunir amb alcaldes, va sortir a la premsa. Va fer, com tenia previst, el salt a Europa, però aquí tot li va anar malament. Ara és a Barcelona, dorm a la nit en l'alberg municipal de la Zona Franca i no té diners. Atrapat. Així és com se sent.

Ortiz es va fer famós a Colòmbia quan el 2010 va portar a terme la seva primera travessia. «Volia fer alguna cosa, alguna cosa contra la monotonia en què vivia. I em va agafar per sortir a les carreteres, a viure, a veure món». En va dir travessies i va decidir dotar-les de contingut. «Que servissin per a alguna cosa», explica. A la primera la va batejar Ambaixada per la Pau i amb ella va anar fins a Caracas amb un missatge d'entesa i conciliació, just quan més tensa estava la relació entre els presidents de Veneçuela i Colòmbia; llavors, Hugo Chávez i Álvaro Uribe. Després, pràcticament una travessia per any: el 2011 per les víctimes de l'hivern, el 2012 per la pau de Colòmbia («aquesta va ser llarga, vaig fer tota la volta al país»), el 2014 per la pau, una altra vegada, el 2016 per la fam infantil. N'hi va haver més pel camí. La setena travessia era un salt qualitatiu. El seu projecte més ambiciós.

VISITANT DISTINGIT

Ortiz viatja lleuger d'equipatge, amb una bossa on carrega roba i eines per quan la cadira s'espatlla. Això i un parell de carpetes, una amb els retalls dels articles que han escrit sobre ell als països per on ha passat i una altra amb documents diversos, papereria. A la segona, per exemple, hi guarda el diploma que l'acredita com a Visitant Distingit de Santo Domingo de Zanatepec, un dels pobles de Mèxic on la recepció va ser càlida i respectuosa, i on va poder difondre en condicions el seu missatge. També porta l'acta de constitució de la Fundación Gonzalo Ortiz Tu Mano Amiga, que malgrat estar legalment constituïda «no la coneix ningú», admet l'aventurer solidari. Un dels objectius de la setena travessia era -és- aquest: donar-la a conèixer, tornar a Colòmbia amb una carpeta de suports que li permetin atraure els recursos per posar-la en marxa.

L'altra carpeta és, a la seva manera, una carta de presentació. Units, els retalls conformen la història de les seves set travessies, dels seus moments bons i menys bons, per exemple quan va arribar fa uns mesos a la frontera nicaragüenca i no el van deixar passar, i va haver de tornar pedalejant a San José de Costa Rica. Hi ha fotos del seu avanç per les carreteres del Carib escortat per la policia i una foto de la seva trobada amb l'alcalde de Ciutat de Mèxic. D'Europa, en canvi, on es pensava que tot li aniria millor, no hi ha res. En la llista d'objectius que s'havia emplaçat a complir hi havia una reunió amb el Papa, però des de l'alberg on ha passat els últims dos mesos la possibilitat li sembla remota. Ara, de fet, l'únic que vol és tornar. Primer a Mèxic, on li va anar tan bé, i després a Colòmbia. Però té les butxaques buides.

Notícies relacionades

A l'alberg ha estat a punt de caure en la depressió; diu que ha perdut entre sis i set quilos. El millor moment de la jornada és quan surt a entrenar-se en una pista pròxima. La resta, no surt gaire. Va anar a Roma, on va aterrar al març, gràcies a un bitllet cortesia de l'alcalde de Ciutat de Mèxic, i on es va adonar que l'etapa europea de la seva setena travessia estava condemnada al fracàs. Que no el deixarien anar sol per carretera, com a les Amèriques, i que encara menys li facilitarien escorta; i que no veuria el Papa. «Gonzalo, aquí no és així, vostè ha vingut a un lloc molt difícil», li van explicar a l'ambaixada. Però ell ja se n'havia adonat, de com era aquí.

Resignat a gestionar el retorn, va venir a Barcelona per l'idioma. Aquí es mou, busca ajuda, però tot són portes tancades. Com un motxiller, com un aventurer, la seva croada la va començar -al canvi- amb 150 euros a la butxaca. Confiava en el poder seductor del seu missatge per obrir portes, per obrir-se camí. Sempre havia funcionat.