Mares expulsades al carrer a Barcelona (no importa el barri)

El 16 de juny va passar a Sants. Una dona, embarassada de nou mesos, es va trobar amb cinc cotxes dels Mossos d’Esquadra a la porta de casa seva quan tornava de deixar el fill gran al col·legi. La PAH va denunciar que el desnonament es produïa sense previ avís i l’ajuntament, a qui el jutjat els va enviar la notificació la nit abans, sense donar-los marge d’actuació. Al carrer de Lancaster, una dona va donar a llum enmig del procés de buidatge de la seva finca en ruïnes, adquirida per un grup inversor que ha estat denunciat per assetjament immobiliari, i pendent d’un desnonament, està vivint en una finca en un estat deplorable amb el seu  nadó i el seu fill gran.

Ahir, divendres, 30 de juny, dos episodis més amb un denominador comú: el dret a una vivenda digna no està assegurat a la ciutat, tampoc per als nens. A les dues de la matinada els Mossos van deixar al carrer a Ciutat Meridiana Yenú Antonella, embarassada de vuit mesos. Al paral·lel, i a la plaça de Tetuan, a Pip Nolan –malalta, amb dos nens i sense parella–se li ha acabat el contracte de lloguer. L’inversor que va comprar la finca al març vol buidar-la per actualitzar els lloguers.

Desnonaments visibles i invisibles. A Nou Barris i a l'Eixample. Vet aquí els dos últims retrats de la Barcelona del 2017.

El naixement del seu primer fill està previst per al 4 d’agost. Com qualsevol parella jove a punt de convertir-se en pares, Yenú Antonella i el seu nòvio volien preparar-ho tot per donar-li la millor rebuda. «Des del desembre que busquem pis de lloguer, però no trobàvem res», relata la jove, asseguda a la saleta de casa de la seva mare. Es va refugiar allà ahir a la matinada, quan els Mossos la van treure del pis on vivia des de feia un mes, on ja havia pintat l’habitació per al petit. «Precisament ahir (dijous per al lector) havia comprat les cortines», explica la jove. «Ens van treure en plena nit i no van deixar que ens enduguéssim res. Ho tinc tot allà –continua–; les bosses amb les coses per a l’hospital i el cotxet».

El desnonament es va produir a les dues de la matinada, poc abans del gran aiguat, al 106 del carrer de Pedraforca, a Ciutat Meridiana, aquell extrem de la ciutat rebatejat pels seus propis veïns com a Vila Desnonament en el punt més cru de la crisi. Un sobrenom que segueix definint el seu dia a dia dos anys després que l’ara alcaldessa canviés la seva xapa de 'Stop Desnonaments' per la insígnia amb l’escut de la ciutat. Sobre el pis de la mare de la Yenú on s’ha refugiat, al mateix barri, pesa una altra ordre de desnonament. L’apartament de la filla és del Banc de Santander; el de la mare, del BBVA.

SOLIDARITAT DE BARRI

La Yenú va entrar al pis del carrer de Pedraforca fa un mes. Explica que li va comprar la clau per 800 euros al suposat antic propietari, que li va explicar que l’hi cedia perquè se’n tornava al seu país. Afegeix  també que la va citar per a l’entrega just el dia que tenia l’ordre de desnonament (i que aquesta informació l’hi va ocultar). «Estàvem netejant el pis per instal·lar-nos i es van presentar els Mossos», recorden. Aquesta situació, el relloguer de pisos propietat de la banca okupats, és habitual al barri. «A mi em va passar una cosa molt similar. Vaig estar un any pagant 300 euros de lloguer a l’'amo' del pis, però va resultar que ja era propietat del banc», explica Jeros Divino, activista de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana, que es va presentar ben d’hora a casa de la María Antonia, mare de la Yenú, per interessar-se per la seva situació.

Malgrat l’accidentada entrada, amb visita dels Mossos inclosa, la parella va continuar al pis. «Els van donar la citació per al judici a l’octubre i ens vam quedar tranquils, perquè com a mínim els donaven un temps, i a l’octubre ja hauria nascut el nen», assenyala la María Antonia, que, paral·lelament a l’entrada va acompanyar la seva filla a fer les diferents gestions per regularitzar la seva situació. Van anar a l’associació de veïns per iniciar una negociació amb el banc per demanar un lloguer social, van començar els tràmits per empadronar-se i van demanar hora als serveis socials, que els la van donar per finals de juliol.

«No entenem per què han canviat el pany si tenim el judici a l’octubre», subratlla la Yenú, que assegura que quan van arribar a casa seva de nit, van trobar el pany canviat pel Banc de Santander, segons fonts municipals. Van trucar a la policia i van forçar la porta. Pot semblar estrany, però al capdavall era la casa on vivien. Quan la policia va arribar, a les dues de la matinada, els en van treure.

Després de denunciar-ho tot a primera hora del matí, l’ajuntament va citar la jove per dilluns amb l’objectiu de trobar una solució.

Des d’avui, Pip Nolan, i els seus dos fills, Luca, de 6 anys, i Olive, de 3, estan al seu pis al número 31 de la plaça de Tetuan sense contracte de lloguer vigent. Finalitzava ahir i la nova propietat vertical de la finca la va informar via burofax fa un mes i mig que no li renovarien el contracte. Ella era la primera a qui li expirava –la resta dels inquilins aniran al darrere– i no era l’excepció. Ni tan sols per ser una mare sola amb dos nens petits, pendent així mateix d’un trasplantament de ronyó.

En aquest mes i mig, des que va rebre el burofax, no ha parat de moure’s. El que més ha visitat són immobiliàries, és clar. I pisos. Els que li deixaven veure. «A l’omplir els formularis de les agències, veuen el meu nom, es pensen que soc musulmana i ja ni em truquen. M’ha passat que he telefonat preguntant per un pis, amb el meu accent, i m’han dit que ja estava llogat; i tot seguit ha trucat una amiga meva, espanyola, i li han dit que quan volia visitarlo», explica aquesta mare, que paga 800 euros al mes.

«Estaria disposada, tot i que perdria molta qualitat de vida, a pagar fins a 1.200 euros, que és el preu mínim que trobo al barri, però ningú em lloga, al veure que només puc entregar una nòmina, que no és ni una nòmina, perquè soc autònoma», assenyala.El mateix dia -30 de juny-, a l'altre extrem de la ciutat, gairebé una altra galàxia, una altra mare en apuros. 

A més de les agències, la Pip ha visitat l’oficina de vivenda de l’ajuntament, i la immobiliària que gestiona la finca, sempre acompanyada per les seves veïnes, una pinya. Després d’exposar el cas a la nova propietat –era impossible trobar res en tan poc temps–, li van oferir una pròrroga de sis mesos. Poder quedar-s’hi fins al 31 de desembre. La Pip va sortir d’aquella reunió alleujada. En aquest temps podria trobar alguna cosa. Però quan va demanar la pròrroga per escrit es va trobar amb clàusules com que a partir del 31 de desembre cada dia de més que trigués a entregar-los les claus li cobrarien 100 euros o que, 15 dies després d’aquella data, la propietat podria entrar i canviar el pany. «Vaig portar el contracte a l’advocada de l’ajuntament i em va dir que no el firmés, que hi havia clàusules d’aquell contracte que no eren legals», assenyala.

El 19 de juny, després d’explicar la seva història a les pàgines d’aquest diari, va rebre una trucada d’un representant de la propietat. «Em va dir que no em preocupés, que podíem revisar aquelles clàusules, que ells no eren una oenagé, però que tenien cor», assegura. Igual que li va passar quan li van oferir els sis mesos

–abans de veure el contracte– la trucada la va alleujar. «Em va dir que aquella setmana estaria fora de viatge, però que em trucaria aquesta setmana. No ho ha fet, i avui [per ahir] finalitza el contracte», prossegueix.

CARTES MARCADES

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La Pip se sent com una peça en una partida d’un joc en què desconeix les normes. «Tinc por de rebre dilluns una denúncia. No sé per on em sortiran, i em fa la sensació que, al no dominar bé l’idioma [és neozelandesa] em prenen per tonta», continua.

La trucada que sí que va rebre realment dijous d’aquesta setmana  va ser la de l’advocada de l’ajuntament de Barcelona, dient-li que el seu cas havia sigut acceptat i que mediaria per ella. «La lletrada em va trucar al matí i em va explicar que aquella mateixa tarda em tornaria a telefonar per acabar de concretar, però no ho va fer. Però suposo que no és culpa seva –conclou–, deu ser perquè té molta feina».