BARCELONEJANT

No em dic Apu i això no és cap 'badulaque'

Les tiendas de comestibles regentades per pakistanesos han doblegat recels i han salvat molts diumenges de contratemps

Alguns barcelonins van seguir el desembarcament d'aquests colmados amb malícia però ara es faria complicat viure sense ells

 

  / CARLOS MONTAÑÉS

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Solen estar amb el mòbil. Alguns, també amb auriculars. N’hi ha que fins i tot hi tenen una petita tele per sa-tèl·lit que els permet mirar els seus canals de tota la vida. Asseguts, amb la seva camisa clara, els seus cabells foscos, els seus pantalons llargs, el seu petit ventilador, les seves dents blanques. Aquest diari ja els va explicar al mes de febrer que a Barcelona hi ha més de 1.000 colmados regentats per immigrants. Gairebé sempre pakistanesos. Hi tenen de tot i es coneixen la botiga com la palma de la mà. Han canviat el consum de barri. Han doblegat recels i han salvat molts diumenges. 

En una d’aquestes botigues de queviures de Numància hi treballa el Mudasir, que fa vuit anys que és a Barcelona i ha tingut diverses feines. Tot i que sense sort, diu, «per culpa de l’idioma». Es defensa justet només amb el castellà, però no n’ha tingut prou. Va estar en un restaurant a prop de la plaça d’Espanya, però no s’entenia amb la propietària. «En botiga més fàcil perquè amo del Pakistan com jo i no hi ha problema comunicació. Si fan falta Chupa Chups –els assenyala amb el dit, al costat dels xiclets–, ja sé com he de demanar». Obren de 9.30 hores fins passada la mitjanit, el més habitual en aquesta classe de negocis. «Però no estic jo sempre, hi ha dos més».

La paraula badulaque va adquirir certa fama a finals del segle XIX de la mà d’autors com Benito Pérez Galdós, Emilia Pardo Bazán, Vicente Blasco Ibáñez i Ramón María del Valle-Inclán. Una de les accepcions es refereix a l’«afait compost de diversos ingredients», i potser per això, perquè en aquestes botigues hi ha una mica de tot, es va optar per aquest concepte.

AL SORTIR DE TREBALLAR

Al migdia la cosa està tranquil·la en aquest comerç a l’antic camp del Barça de les Corts. El Mudasir explica que la caixa s’anima a partir de les set del vespre, quan la gent hi va a «comprar abans d’anar a casa». I els caps de setmana, quan passen a comprar pa i imprevistos per al dinar amb els sogres, sobretot gelats per a les postres i algun vi. El turista és imprevisible: hi passa a qualsevol hora, tot i que si és jove, al vespre hi va a carregar alcohol. 

A Bailèn funciona les 24 hores del dia el supermercat Bhutto, on atendrà, gentil, el Dani, també del Pakistan. Al preguntar-li pel nom, no sigui que sigui un malnom, diu que no, que al seu país també hi ha danis. Fa vuit anys que és a Barcelona i sempre ha despatxat al mateix local. Treballa tots els dies de la setmana de vuit del matí a vuit del vespre. I davant la sorpresa del receptor, matisa que si vol «un dia de festa», l’hi donen. Detallàs. 

Diu que per ell això no és un colmado. Ni un paki, una paraula que no li agrada gaire. Ell en diu «botiga». Tampoc és un badulaque, terme sense significat en el seu idioma i que mai havia sentit, tot i ser molt popular per aquí. Ni el Dani ni  el Mudasir saben qui és Apu, el personatge de Los Simpson, aquell home de cognom impossible (Nahasapeemapetilon) que regenta el Kwik-E-Mart de Springfield. Badulaque va ser la paraula que els traductors de la sèrie van triar per referir-se al comerç d’aquest individu de fi bigotet, jaqueta verda i pantalons blancs. Però no té res a veure amb el comerç o amb el Pakistan.

GENT DE CONFIANÇA

Notícies relacionades

Al carrer de Bertran, a Sant Gervasi, un d’aquests establiments va obrir fa uns cinc anys. En aquesta zona sense penúries de Barcelona, el desembarcament d’aquesta mena de negocis va ser testimoniat amb cert recel per part del veïnat. La Cristina, una jove advocada, no ho amaga perquè ara ha canviat radicalment d’opinió. «Em va fer una mica de ràbia perquè allà abans hi havia una botiga de regals molt bonica i la van canviar per aquest badulaque. Però he d’admetre que són molt amables, que et solucionen molts imprevistos». Ara hi ha gent del barri que si ha de rebre un paquet i no hi ha ningú a casa, demana que el deixin al colmado, on els ho guarden sense problema. «És clar que són de confiança», sosté la Cristina, veïna del Putxet. 

A Barcelona hi viuen quasi 20.000 pakistanesos. Una tercera part estan censats a Ciutat Vella, on han creat la seva pròpia comunitat.  El Mudasir té amics en el taxi i repartint butà. ¿Per què hi ha professions en què sempre hi ha un compatriota seu? «Per confiança i perquè són treballs de moltes hores. Hi estem acostumats».