Com es buida la ciutat de veïns (i què passa després)

Els primers de la seva família que es van instal·lar al 31 de la plaça de Tetuan van ser els seus oncles avis durant la Setmana Tràgica. Ella no recorda exactament quin any hi va arribar, però va ser abans del 1960. Als seus 91 anys, Pura Solano, que quan va començar a viure a la finca era la més jove del lloc, és avui l’última inquilina amb contracte de renda antiga. «Ja vaig suportar una reforma. El meu pis és diferent de tots els altres, que ja van ser rehabilitats. I ara, a veure què fan. Haver de veure’m així, a la meva edat...», lamenta Pura al menjador de casa seva. Parla recolzada per les seves veïnes. «A mi no m’han dit res, però jo vull lluitar per les altres famílies, no vull que les facin fora. ¿Per què han de deixar casa seva, si mai han deixat de pagar un rebut?», reflexiona l’àvia fent emocionar les seves contertúlies.

La promotora AAA va adquirir el mes de març passat l’immoble on viu Pura. «Feia mesos, des del mes de  novembre de l’any passat, que ens ho temíem. Van entrar als pisos a mirar-ho tot i a prendre mides», assenyala Alicia Pañart, que fa vuit anys que resideix a l’edifici amb el seu marit i els seus dos fills, de 14 i 16 anys. El seu contracte d’arrendament s’acaba el 31 de gener i té molt clar que no l’hi renovaran, com a la resta de veïns.

Aquests temors –que van començar amb les visites dels tècnics i es van veure exponencialment incrementats amb la carta on se’ls anunciava la venda de l’immoble– es van confirmar fa un mes i mig, quan Pip Nolan, una de les reunides al menjador de Pura i la primera a qui venç el contracte, el 30 de juny, va rebre el temut burofax anunciant la no renovació.

Pip, que viu a l’edifici des de fa sis anys, està pendent d’un trasplantament de ronyó. «Jo sé que me n’he d’anar i estic buscant una altra cosa, però no trobo res. Les immobiliàries fan càstings de llogaters, i ningú vol llogar el pis a una dona estrangera, que és autònoma i que està sola amb dos nens petits», explica.

COMUNITAT UNIDA

Els residents han fet pinya per ajudar Pip, conscients que després d’ella, aniran la resta, ja que la intenció de la promotora AAA és no renovar els contractes actuals, «perquè no estan a preu de mercat», segons indiquen fonts de la propietat –són pisos de més de 100 metres quadrats a menys de 1.000 euros mensuals–, que insisteixen en la legalitat de tot el procés i en «la bona fe de la seva actuació».

Fruit d’aquesta «bona fe», i, sobretot, de l’organització veïnal, la promotora va oferir un preacord perquè els llogaters als quals els venci el contracte durant aquest 2017 puguin quedar-se sis mesos més, «conscients que un mes, que és el que marca la llei, pot ser insuficient per trobar una altra cosa», en paraules dels propietaris. En un primer moment, els veïns van rebre bé la proposta, conscients que finalment haurien d’anar-se’n, ja que la propietat no tenia cap intenció de renovar-los els contractes. Fins que van llegir la lletra menuda. El document de la treva inclou clàusules com el cobrament de 100 euros de penalització per cada dia de més que triguin a abandonar la vivenda una vegada transcorreguts els sis mesos o que, 15 dies després de la data límit, l’empresa substituirà el pany. «Tinc clar que això no ho puc firmar, però no sé què faré», conclou Pip, a escassos dies de finalitzar el contracte.

El cas de Tetuan, 31, sona a déjà vu. Aquesta situació ja és un clàssic a la ciutat, enclavament de moda. Gairebé el mateix que expliquen els residents d’aquesta finca de l’Eixample ho explicaven fa uns quants mesos els veïns de Leiva, 37, a Hostafrancs

–en aquest cas, una història amb final feliç, ja que l’ajuntament va exercir el dret de retracte i va rescatar la finca–.

La història s’assembla molt a la de Sant Bartomeu, 16, la finca del Raval que va comprar recentment un fons inversor i on encara queda una inquilina amb renda antiga que viu sola i que segueix en peu de guerra per defensar els seus veïns, als quals ja han convidat a anar-se’n. També al Raval ja és famós el cas del ruïnós edifici de Lancaster, 13, on només queda una família, que es resisteix a abandonar-lo. La resta de veïns van acceptar els diners que els oferia la companyia propietària i se’n van anar. Tot peces del mateix engranatge, que comença amb els anuncis de compro finca «amb o sense veïns». Així comença però, ¿com acaba? Al barri Gòtic ho tenen clar. Segueixin llegint.

L’ÚLTIMA ETAPA

Si hi ha un districte que ha aconseguit un cap d’avantatge en això de l’expulsió de veïnat

–els «desnonaments invisibles», com els defineixen els grups en defensa del dret a la vivenda–, aquest és Ciutat Vella, que en el transcurs de l’última dècada ha perdut 106 veïns cada mes i on les finques buides es compten per desenes. La plaça del Duc de Medinacelli, al barri Gòtic, és un clar exemple de la substitució del veïnat clàssic per la denominada població flotant. En aquest cas concret, de nivell adquisitiu alt o molt alt. «Del pàrquing només en surten cotxassos. Ferraris amb matrícules estrangeres», explica Lau Feliu, veí del número 27 del carrer Nou de Sant Francesc, un dels que desemboquen en aquella plaça. Es refereix a l’aparcament de la finca de la plaça de Medinacelli –adjacent a la seva finca–, buidada fa anys i recentment transformada en pisos de luxe adquirits per població estrangera que els fa servir com a segona, tercera o quarta residència.

«FESTES DE RICS»

Notícies relacionades

Adeu, Raval, adeu

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

«Allò de divendres passat va ser la gota que va fer vessar el got. Si no en teníem prou amb les festes als pisos d’Erasmus i als pisos turístics, ara hem de suportar també les festes dels rics», assenyala el veí. «Allò de divendres», explica Feliu, va ser una festa en un dels patis de la citada finca de luxe, una xerinola «amb bafles i taula de mescles, ¿eh? Un dels veïns no va poder més i es va dedicar a tirar-los globus d’aigua», confessa.

Des de l’organització  Resistim al Gòtic estan convençuts que el de la plaça del Duc de Medinacelli és el futur que espera totes aquelles finques que estan sent adquirides per grups d’inversors al barri, convertit en icona de la gentrificació.