Dos 'cervantes' i un 'nobel' al cavallet

Al barri de Gràcia. Una tarda més que assolellada del mes de maig. Calor d’estiu i hora de la migdiada. No se sent res. O sí. Nens jugar, i algun lladruc o algun refilet llunyà. No hi ha ningú al carrer. De vianants. Però no fa gaire per aquí caminava Eduardo Mendoza. Durant dues setmanes cada dia amb puntualitat britànica, l’últim premi Cervantes trucava a una de les cases, totes baixes, de l’esmentat carrer. El guardó és la raó. Tots els llorejats amb el màxim reconeixement de les lletres espanyoles han de complir amb dos rituals com a mínim. Fer-se un jaqué per a la cerimònia de lliurament del premi n’és un; l’altre, posar per a un retrat que acabarà a la Biblioteca Nacional, a la galeria reservada als tan altament distingits.

Al pare d’Onofre Bouvila, ja saben, el protagonista de 'La ciudad de los prodigios', les dues coses el van enxampar per sorpresa. La primera la va solucionar anant a cal sastre i fent-ne broma, afirma que són molts els que es vesteixen així per anar de casament; la segona, trucant a la seva amiga la pintora Leticia Feduchi. Feduchi té l’estudi a Gràcia des de fa 15 anys. Llum natural i del nord, la bona, la que no canvia al llarg del dia. I espai. Molt. Així que Mendoza, camisa blanca, pantalons clars i americana blau marí, ha complert religiosament amb la litúrgia del posat. De trucar al timbre. I saludar el Vic, el gos de l’artista, gran però poc ferotge. Nou sessions d’una hora i mitja. Durant dues setmanes. Perquè Feduchi pinta al natural i a l’oli. Presència i temps limitat.

Així ho va fer amb Gabriel García Márquez i amb Nélida Piñón. Dos grans literats també plasmats amb el seu pinzell. A Álvaro Mutis, que també el va immortalitzar després de guanyar el Cervantes, el va haver de pintar a partir d’una fotografia. El colombià estava a Mèxic, però els llaços que l’unien a Barcelona i a la família Feduchi eren massa forts per deixar-se retratar per cap altre. Així que amb dos cervantes a la galeria d’honor de la Biblioteca Nacional, la pintora catalana es converteix en la que més retrats ha penjat en tan il·lustre espai. Empata amb un altre català, Gonzalo Goytisolo, que al seu currículum suma el posat de Juan Marsé i del seu oncle Juan Goytisolo. Que dos catalans liderin el rànquing és, com a mínim, curiós, ja que a la societat barcelonina això del retrat no li va.

CLASSES AMB ANTONIO LÓPEZ

«A Madrid sí que hi ha tradició, però, és clar, allà tenen El Prado; a Barcelona es veu com una cosa anacrònica. La gent no s’ha adonat que existeix un retrat contemporani. La prova són Lucian Freud i David Hockney», s’exclama la pintora. I si no, vegeu. L’autor de 'Splah'. la més icònica de les teles sobre piscines que s’hagin executat, l’any passat va exposar 82 retrats d’amics i coneguts a la Royal Academy de Londres. Déu n’hi do.

A Feduchi li agrada el retrat, i la figuració, i a això s’ha dedicat tota la seva carrera, tant que fins i tot va estudiar amb Antonio López. Pintura, sí. Però també literatura. Les lletres per a Feduchi són tan importants com els pinzells. No en va la seva família ha estat estretament lligada al món de l’escriptura. Els seus pares van ser els grans amics barcelonins de García Márquez i amb els fills del colombià van créixer ella i les seves germanes. Així que el retrat que va fer al nobel és molt diferent de la resta.

OPORTUNITAT PERDUDA

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

«El vaig pintar amb vint-i-pocs, fa mil anys, i m’agrada perquè el vaig fer amb molta estima, encara que és un retrat de principiant. Fa un munt que no el veig, però Gonzalo, el seu fill, m’ha dit que si volem veure’l, que l’hi diguem». ¡¿Entrar en la que va ser l’última casa de García Márquez a Barcelona?! Difícil dir que no per a algú que se sap de memòria, com molts, el mític inici de 'Cien años de soledad'. Però no hi ha temps. Maleït rellotge. Condemnades presses.

Així que s’imposa tornar a Mendoza. «En el retrat busco la presència de la persona, més que la seva personalitat i psicologia. Ell és un personatge molt contemporani, així que el vaig posar en un entorn contemporani, sense voler buscar simbologies ni al·legories sinó mostrar-lo com és: directe i natural, a més d’agradable, simpàtic, amable, elegant i amb sentit de l’humor». El 'cervantes' mira des del cavallet. És ell, sens dubte. I al juliol partirà cap a Madrid.