Nines contra l'Holocaust

Certs edificis s’impregnen de tal manera de les vivències contingudes que, per moltes pluges i segles que els caiguin al damunt, visitar-los implica un viatge involuntari en el temps. És el que passa, per exemple, a la vella fàbrica Lehmann (Consell de Cent, 159), que va produir nines de porcellana des del 1893.

Tan bon punt recorre el passadís empedrat que condueix al pati interior de la factoria, el visitant s’impregna del que devia ser el pols de la Barcelona industrial i obrera, al veure la xemeneia de 25 metres i l’envellit rètol, pintat a mà, que hi prohibeix l’estacionament de vehicles. Fins i tot, si parés bé l’orella, podria sentir la sirena que anunciava la finalització de la jornada laboral. Sembla gairebé un miracle que, davant la gentrificació que ha anat transformant la pell de la ciutat, s’hagi preservat enmig de l’Eixample una joieta del patrimoni fabril, que, avui, celebra una jornada de portes obertes. Val la pena treure-hi el cap.

Coincidint amb la jornada festiva, es presentarà el llibre La fàbrica Lehmann que, de la mà de l’editorial Comanegra, no només rastreja la història del recinte, gràcies a les investigacions de les historiadores Mercè Tatjer i Susana Sánchez i la bibliotecària Maria Lluïsa Camarero, sinó que també tracta de com l’espai s’ha convertit en l’última dècada en una mena de rusc creatiu. Sense que se’n sàpiga ben bé el perquè, allà s’hi han anat concitant, com a arrendataris, el dissenyador de moda Josep Abril, l’arquitecte Josep Llobet, la seu de l’editorial Comanegra, que dirigeix Joan Sala, i així fins a una vintena d’esperits inquiets. Ceramistes, joiers, pintors, fotògrafs, fusters.

 

UN PASSAT INESPERAT

El capítol més sucós del llibre el firma l’escriptora Dory Sontheimer (Barcelona, 1946), descendent del fundador de la fàbrica matriu a Nuremberg, Max Lehmann, un industrial alemany d’origen jueu; ella n’és la reneboda. El més al·lucinant del cas és que ni el seu avi, Max Son-theimer, cunyat de l’anterior i responsable d’obrir la filial barcelonina, ni els seus pares li van explicar una sola paraula sobre el futur de la fàbrica després de la guerra civil. És més, ni ella mateixa coneixia l’existència del recinte fins fa ben poc, gràcies al circuit del 48h BCN Open House.

A casa seva, Dory conserva una de les nines fabricades a la sucursal de Barcelona, que porta gravades al clatell una estrella de David i les inicials K. i R., que coincideixen amb les dels progenitors. Va ser un descobriment rocambolesc, gràcies a uns col·leccionistes que l’havien adquirit en un antiquari de Londres i que ha narrat a La vuitena caixa (Capital Books).

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

En realitat, Dory encara no se’n sap avenir. Durant una trobada a la fàbrica Lehmann explica que, quan va complir 18 anys, els seus pares li van confiar: «Som jueus, però no l’hi diguis a ningú; és perillós». Res més. Va ser educada en el secretisme i la por al si d’una família fugitiva del nazisme i l’Holocaust que s’havia cregut fora de perill a Barcelona fins que la victòria del general Franco, i la seva conjura contra jueus, maçons i comunistes, va perpetuar el mutisme. Els seus pares, Kurt i Rosl, es van transformar en Conrado i Rosita a la Barcelona del 1939, es van escurçar el cognom a Sont, que fins i tot sona català, i es van convertir en catòlics.

CAIXES OCULTES

ilenci sepulcral fins que després de la mort de la seva mare ja viuda, l’octubre del 2002, Dory va trobar set caixes ocultes al domicili patern, en un altell d’incòmode accés, i va començar a furgar en la història familiar a través de cartes, fotos i altres documents: va descobrir que 40 dels seus parents van morir als guetos o van ser assassinats a les càmeres de gas. És una història apassionant que va relatar a Les set caixes (Capital Books) i que tindrà continuïtat: ara mateix es troba immersa en el rodatge d’un documental sobre la tragèdia familiar, dirigit per Carles Canet, per remoure consciències, per recordar que, mentre la història passa, n’hi ha que es mantenen asseguts.