Un forn del Camp de l'Arpa compleix un segle en mans de la mateixa família

Assegut a la seva cadira de rodes, el Jaume treu de la butxaca un trosset de paper allargat, pintat de groc. El gira i mostra que està firmat, amb llapis i una cal·ligrafia que acaba de confirmar, per si quedava algun dubte, la curta edat del seu autor. «És una coca –diu feliç–; me la va regalar el seu fill». El gest emociona la mare, Montse Clotet. El Jaume no només conserva la creació del seu fill, sinó que la porta a sobre i en presumeix.

La seqüència passa a l’obrador del Forn Elias, adquirit pels pares del Jaume –Jaume Elias– avui fa un segle; i diu molt de què és i què significa per al barri aquest forn més que centenari. Amb 82 anys, el Jaume –identificat pel nom, perquè en aquesta història gairebé tots són Elias– visita l’obrador gairebé diàriament. Moltes vegades matí i tarda, cosa que fa que els nens del barri, habituals a la sortida del col·legi –les seves coques són el berenar estrella al Camp de l’Arpa–, el coneguin, se l’estimin i acabin, per exemple, regalant-li una minicoca de paper.

La presència de Clotet, la mare de l’artista, també artista, sí que és més excepcional. Ha entrat a retratar una de les coques que preparen per a la gran festa d’aniversari d’avui, en què oferiran 100 metres –Rogent avall, entre Fresser i Rosselló– del seu producte estrella al barri. Els ha fet, també, el logo del centenari, per posar el seu «gra de sorra». «Són com una segona família», assenyala.

QUARTA GENERACIÓ

Al fons, l’Enric escolta orgullós sense deixar de treballar. En l’hipotètic club de fans del Jaume –una mica l’avi de tots–, l’Enric, el seu net de sang, en seria sens dubte el president. Amb 21 anys, el jove és la quarta generació de la família dedicada a fer i vendre pa en aquest forn de barri. Una vocació que té clara des de molt petit. «Als cinc anys ja deia que volia ser forner, com l’avi», apunta l’Anna, la generació intermèdia, actualment al capdavant del negoci, que ha sigut testimoni d’una breu Segona República, una guerra, una dictadura i quatre dècades de democràcia en la qual la ciutat i els seus barris han experimentat una important transformació, i els turistes comencen a arribar fins i tot a aquesta zona del districte de Sant Martí habitada per treballadors.

L’Enric, el successor, no només s’embruta les mans de farina, sino que ja fa anys que s’està formant en l’ofici, també a l’aula. A l’acabar l’educació obligatòria va cursar un grau mitjà de forn a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Barcelona i des d’aleshores està assistint a seminaris sobre pa, la seva gran passió. «Sempre diu que el seu humor depèn de com li ha sortit aquell dia el pa», explica la seva mare, tan contenta amb la decisió del seu fill –el futur del forn no pot estar en més bones mans– com amb la de la seva filla gran, que va decidir estudiar Enginyeria i anar-se’n a viure a Holanda.

El Jaume no oculta l’alegria que li dona que el seu net hagi apostat tan clarament pel negoci familiar. Més que per ell, per la seva dona, que tant va lluitar pel forn. «Quan jo era petit –recorda l’home– la meva mare estava sola despatxant, i gastàvem gairebé tanta farina com ara. Però abans les peces eren grans, no hi havia tantes varietats com ara». I, és clar que el forn s’ha modernitzat i adaptat als temps, però una de les seves senyes d’identitat és que s’ha entestat a no deixar desaparèixer certes tradicions. Per Nadal encara omplen el forn de cassoles amb pollastres i galls dindi de mig barri, i cada dia segueixen fent 100 barres de mig quilo, a les quals anomenen pubilles. «Ens agrada posar-li nom al pa. També tenim el de la mare, fet només amb massa mare, en honor a la meva àvia, i a la vegada a la meva mare», assenyala el petit de la dinastia.

El pare del Jaume, que també es deia Jaume, era fill d’una família que tenia una cavallerissa a Horta, quan encara era municipi independent. Com que estava escrit que el seu germà gran heretaria el negoci, el Jaume pare –o avi o besavi, segons qui dels tres ho expliqui– va optar per aprendre l’ofici de forner al Barri Xino, en un forn del carrer de Montserrat. L’Eulàlia –la seva mare, àvia o besàvia– era bugadera, i baixava a Barcelona a buscar la roba bruta. En aquells viatges es van conèixer i es van enamorar, i van trobar en el camí un forn que estava en traspàs que marcaria el seu futur i el de la seva família.

Al cap de poc d’adquirir-lo, el 1918, va arribar la fulminant grip espanyola, i després una vaga patronal va deixar sense salari el veïnat, format en la gran majoria per obrers. L’Eulàlia es va guanyar aleshores la seva confiança i afecte fiant-los el pa.

CANVI DE DESTÍ

El seu fill Jaume –l’avui avi de l’Enric i pare de l’Anna– era el petit dels germans, i per tant  no estava cridat a seguir amb el negoci, però el diagnòstic d’una al·lèrgia a la pols de la farina al seu germà gran, l’hereu, quan els seus germans mitjans ja s’havien buscat la vida fora, va canviar el seu destí.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Malgrat com va ser d’accidental el seu aterratge al capdavant del negoci, de seguida hi va posar passió. Va fer la mili a Mallorca, d’on va portar el secret de les ensaïmades, i va ser un amic seu, el propietari del també històric Forn Baltà a Sants, un innovador, qui el va introduir en el món de les coques. «Abans hi havia molt de companyerisme entre forns, i el més maco és que ara, amb els xavals joves com el meu fill, aquesta germandat es torna a donar, compartint receptes», explica l’Anna, que va començar a caminar aquí, portant-li al seu pare un sac de farina.

A l’Elias tot té la seva història, fins i tot les magdalenes. Les van començar a fer als anys 60, quan el Jaume es va casar amb l’Angelina, que va portar amb ella les receptes aragoneses de la besàvia Manuela.