barcelonejant

La ciutat eriçada

fcasals38281202 millan170503204913

fcasals38281202 millan170503204913
fcasals38281203 millan170503204844

/

3
Es llegeix en minuts
MAURICIO BERNAL

Naturalment que hi ha estètica en la forma de disposar uns vidres trencats al capdamunt d'una tàpia. Naturalment. No és el mateix posar aquest tros verd aquí, posar aquest tros blanc allà; no és el mateix que aquest, que té forma de mapa d'Austràlia, quedi al costat d'aquest altre, que sembla el morro d'un os, enganxat a aquest, que vagament invoca una mitra papal. A vegades resulten conjunts curiosos, o bé pletòrics d'harmonia o bé tan caòtics que acaben tenint la qualitat del que és bonic. Potser l'artista de torn va engiponar la seva obra amb afany, potser es va trobar al costat del cubell amb la barreja de ciment un munt de trossos d'ampolles trencades, i potser els va anar posant sense pensar-s'ho, aleatòriament rematant el mur i creant sense voler estètica, quan el que creia que estava fent era una altra pedestre barrera contra intrusos o vulgars pispes.

¿Els murs rematats amb vidres són patrimoni de les ciutats llatinoamericanes? Ho podria semblar; per l'abundància. Però mirant cap amunt en les seves passejades pel món José Antonio Millán va descobrir que n'hi ha a tot arreu, i que tot arreu inclou Barcelona. «Te'ls pots trobar en llocs com Gràcia, o com Sants, o Sarrià, als barris amb passat rural. Jo crec que la majoria pertanyen a restes de cases que antigament eren al camp, aïllades. No són tan freqüents com a les ciutats de Llatinoamèrica, però tampoc són una raresa». Millán ha trobat seductora aquesta estètica voluntària o involuntària dels vidres que coronen els murs i ha anat pel món fotografiant-la. En general, ha trobat o decidit trobar estètica en el món indòmit de la barrera urbana, i també ha fotografiat la variant punxa, el ferro amb punta. «Tots dos em semblen una barreja d'estratègia de defensa i voluntat d'estil», diu. Violència per una banda, bellesa per l'altra. Les fotos les ensenya a partir d'aquest dissabte a la sala d'exposicions de Las cosas de Martínez -carrer del Diluvi, Gràcia-. 'Prohibit el pas',  ha batejat la mostra.

Capital mundial

Notícies relacionades

Millán és lingüista, escriptor, editor i, per al cas, «passejant amb càmera»; un individu que gairebé sempre que surt porta a la butxaca una petita Canon digital per fotografiar el que li crida l'atenció. Sigui allà on sigui. Fa uns anys, quan ja havia començat a fotografiar tàpies amb vidres el van convidar a Bogotà, probablement la capital mundial de les tàpies amb vidres, i gairebé es va tornar boig. «Això és el paradís», va pensar. Algunes de les fotos exposades les va fer a la capital colombiana. «És el lloc on he vist els murs més cuidats, amb més efecte estètic, amb unes policromies que no poden ser fruit de l'atzar». Amb aquest llenguatge parla Millán quan es refereix a les barreres urbanes, com si fossin el producte d'un moment d'inspiració. «Miri aquest -diu ensenyant una imatge-, me'l vaig trobar aquí, a Vallcarca. És curiós, ¿oi? Un mur de trencadís gaudinià rematat amb vidres. Com un trencadís sobre un altre trencadís, un fet de llosa i un altre de vidres».

El de les punxes -pues, agullons: la ciutat eriçada, en diu ell- és un altre món que explica amb la mateixa fascinació. Hi ha fotos a l'exposició de punxes modernistes que traspuen magnificència, i n'hi ha de selvàtics i embogits agullons que Millán associa amb la paranoia («miri això, un balcó al costat de Santa Maria del Mar; clarament aquí l'amo es va tornar boig»); fotos de punxes «d'alta arquitectura» i fotos de les punxes que feien tàndem amb els pescants instal·lats dalt de tot de les finques. «Tinc una especial fascinació per les punxes domèstiques que separen coses mínimes, les de balcó, per exemple. Són coses que sempre han estat allà, però en què gairebé mai ens hi hem fixat». Millán no ha aspirat mai a elaborar una tipologia de la punxa urbana, però sí que pot parlar de diferències per barris: segons l'època en què van ser col·locades les seves punxes tenen un estil o altre. Igual que les portes, o els marcs de les finestres, o igual que l'arquitectura en general, les punxes també han evolucionat. Però sempre han representat el mateix: la defensa de la propietat. Amb violència, però amb estètica també.