El degà de la cultura tiki fa 46 anys

El districte de les Corts va publicar a l’abril una guia de 78 pàgines amb els locals que donen ambient de barri (perdó per la redundància) als seus barris, cosa que no és fàcil en aquests temps. Les Corts, per exemple, és l’antítesi de Sant Antoni com el barri Gòtic ho és de les Roquetes. La guia és formalment molt senzilla, però la suma de botigues dona un quadro general envejable, no només pels degans, com la farmàcia Antiga, de la plaça de la Concòrdia, del 1860, o la merceria Calsina, del 1936, sinó també per locals amb una fama que passa de pares a fills no per tradició oral, sinó bucal, com el Frankfurt Pedralbes, obert des del 1963.

Però en la llarga llista d’aquesta guia destaca pel seu exotisme (qüestió de gustos, què hi farem) el Kahala, el primer bar hawaià de Barcelona, per als etimològicament més puristes, el primer bar tiki, que va obrir el 21 d’abril del 1971 i, què coi, en una ciutat tan serpentina com aquesta, habituada a canviar de pell cada pocs anys, va i aquí segueix. Toca, doncs, posar-se la casaca del capità Christian Fletcher i anar a conèixer Nicolás Pacielo, rentaplats del Kahala des del 1974 i el propietari des del 1984. Als mars del sud en bus.

L’occidentalització de la cultura tiki va camí dels 90 anys, no a Barcelona, sinó als Estats Units. La cosa té un parell de pares. El primer va ser Ernest Gantt, que el 1933 va obrir un local d’àpats i begudes exòtiques a Los Angeles, decorat amb desenes de souvenirs portats dels seus viatges per la illes del sud del Pacífic. Amb torxes i cadires de vímet, el Don the Beachcomber, com el va batejar, va ser un exitàs. Una cosa semblant va fer a Oakland, també Califòrnia, Victor Bergeron. A aquest altre visionari se l’ha d’ovacionar per l’original idea de servir còctels en gerres ceràmiques amb aspecte de tiki, les escultures polinèsies de grotesques formes humanes.

Nicolás va arribar a Espanya procedent de l’Uruguai als anys 70. Allà treballava com a inseminador d’ovelles i vaques. La devoció pels 'asados' que es professa en aquelles latituds pot ser que el convertís allà, a l’Uruguai, en una mena de summe sacerdot d’Ishtar o de qualsevol altra deessa de la fecunditat, però aquí, ai, per exercir aquella professió es requeria un títol de veterinari, així que va acabar, amb molta pena, com a simple escolà del déu Balay. La rutinària cerimònia de rentar els plats, sí, però aquella ingrata professió el va dur a ser propietari d’un dels pocs bars tiki que queden a la ciutat.

Gerres fumejants

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

N’hi va arribar a haver 14. Això, a Barcelona. A l’Hospitalet només hi havia un bar tiki, fet que pot semblar anecdòtic, sí, però, coses de l’època, allà les cambreres anaven en topless, no per recrear l’ambient que a finals del XVIII va enamorar Fletcher i la seva camarilla d’amotinats de l’HMS Bounty, tampoc per allò de despertar la vena artística dels clients com si fossin Gauguin (les pintures del qual, per cert, Van Gogh admirava perquè no semblaven pintades amb el pinzell sinó amb el penis), sinó perquè en els anys de la Transició no hi va haver ruptura política, però sí moral. Espanya no és França. El 1830, Delacroix va pintar la llibertat guiant el poble francès amb un pit a fora. Un quadro èpic. S’exhibeix al Louvre. Aquí els pits a l’aire van ser els del destape, els de la procaç Afrodita A de Go Nagai i els de les cambreres de locals com aquell de l’Hospitalet, perquè el que és la llibertat, vist amb la perspectiva dels anys, quasi no es va descordar la cotilla.

És un altre debat. El que toca aquí és la sorprenent longevitat del Kahala en una ciutat abonada a una permanent metamorfosi. Nicolás explica que al seu local ja hi venen els fills de parelles que es van conèixer entre gerres fumejants, sota l’atenta mirada de piranyes d’una de les peixeres. Manolo, el Largo, un cambrer d’abans, hi va tenir molt a veure. Quan veia joves incapaços de trencar el gel, ajuntava taules i deixava que l’alcohol fes la resta. Però hi ha d’haver alguna cosa més. Probablement, aquests locals són una mostra de la indestructible voluntat de l’home de ciutat d’evadir-se, d’idealitzar suposats paradisos i oblidar que Fletcher va acabar mort a cops de destral per indígenes.