EFECTES COL·LATERALS DE SER LA CIUTAT DE MODA

El segrest turístic del 24

Els turistes omplen diàriament el bus que uneix el Paral·lel i el Carmel per pujar al parc Güell, passant per la Casa Batlló, al preu d'un bitllet senzill

És freqüent trobar fins i tot a grups organitzats acompanyats per un guia comentant el trajecte, barrejats entre els fastiguejats viatgers locals

zentauroepp38180249 barcelona 25 04 2017 los vecinos se quejan del exceso de usu170427100323

zentauroepp38180249 barcelona 25 04 2017 los vecinos se quejan del exceso de usu170427100323 / ALBERT BERTRAN

4
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Un viatge en el 24 de punta a punta no és només un recorregut per Barcelona de mar a muntanya des del punt de vista geogràfic, que també. Suposa una immersió antropològica en la realitat de la ciutat, de les dues ciutats obligades a conviure. Dos mons viatjant junts en un mateix autobús, un literalment sobre l’altre; coses de l’aglomeració en el transport públic, més que evident en aquesta línia, el bus turístic low cost, com l’han batejat els mateixos. La realitat dels barris, als dos extrems del recorregut, el Paral·lel i el Carmel, barrejada amb la massificació turística del centre, sobretot en el tram –etern per als que es veuen obligats a recórrer-lo diàriament– comprès entre la plaça de Catalunya i el parc Güell, i cada dia més fins i tot una mica més amunt, fins als ara també de moda i museïtzats búnquers del Carmel.

Entre els viatgers locals –els que caben a l’abarrotat vehicle– no hi ha cap més tema de conversa. Conversa entre desconeguts, que només tenen en comú ser treballadors que s’han de desplaçar per la ciutat –la seva, es pensaven– per tornar a casa, o pacients que van o tornen del metge, entre els quals s’estableix una curiosa complicitat. «Això és absolutament insuportable. Cada dia igual», comença una, animant –sense necessitat d’esforçar-se gaire– la resta. «Estem venuts, els hem entregat la ciutat», s’hi suma un altre. «Diuen que deixen milions, però aquests no gasten res; molts ni tan sols paguen el bitllet», afegeix el mateix, indignat. «A més a més ocupen els seients reservats sense immutar-se», conclou la primera.

Aquestes són només algunes frases captades al vol un matí de primavera qualsevol en un trajecte de l’asfixiant 24, cosa fàcil –escoltar frases de desconeguts en diàlegs aliens–, ja que els passatgers estan uns tan a sobre dels altres que les converses privades són, aquí, gairebé un impossible. Al lladre del 24 d’Enrique Vila-Matas, caçador de frases escoltades en aquest trajecte protagonista d’un dels contes d’Exploradores del abismo, el 24 del 2017 li provocaria sentiments oposats. Tantes frases per robar, però totes tan absolutament similars.

Només dificulta escoltar-les el plor d’algun nen aclaparat, atrapat al seu cotxet entre la multitud. «Els adults no ploremper pudor, però hi ha dies que de ganes no ens en falten», assenyala un altre empàtic espontani davant la protesta del menut.

Quan els usuaris del bus es refereixen al 24 com el bus turístic de baix cost –a 2,15 euros el trajecte, no és tan low per als viatgers diaris–, no exageren en absolut. És fins i tot habitual veure grups organitzats d’orientals –discrets, això sí– armats amb la seva audioguia a l’orella, acompanyats per un guia, amb el micròfon a la boca. Solen pujar entre Universitat i el Palau Robert, això depèn de la ruta que facin (el 24 recorre tot el passeig de Gràcia). La ruta, ho té absolutament tot: des del mercat de Sant Antoni fins al verger de Gaudí, passant per la Casa Batlló.

Hi ha diversos guies que fan el recorregut diàriament o gairebé. Els coneixen bé tant els soferts veïns que agafen aquest transport diàriament com els usuaris del bus, els quals coincideixen en el fet que malgrat l’exotisme de la situació de veure convertit el teu bus en un bus turístic en tota regla, aquests guies són bons coneixedors de les normes bàsiques: entren per davant, validen el bitllet, no s’asseuen als seients reservats i procuren no quedar-se a la part del davant, taponant l’entrada.

Els guies, a més a més, parlen tan baixet que passen gairebé desapercebuts. Són només reconeixibles per l’acreditació al coll i l’auricular a l’orella. «Als que se’ls sent són els italians, que a més a més entren per darrere, i és clar, com que hi ha tanta gent no poden accedir fins a la zona de validació i no paguen», explica un conductor. Aquest dimarts passat coincidien dos grups organitzats –amb dos guies diferents– en un mateix autobús 24.

TOTS ELS TRUCS

Notícies relacionades

«Els japonesos se saben tots els trucs. Quan surten del parc Güell, en lloc d’esperar en aquella parada que hi ha davant del parc, que sempre està plena a vessar, pugen caminant un tram i l’agafen a l’anterior. S’asseguren d’aquesta manera un lloc al vehicle», explica un altre conductor habitual, que critica que l’empresa –TMB– els ha posat missatges enllaunats nous per millorar la convivència –«sisplau, passin al final del vehicle»– però que són només en català, llengua poc parlada al multicultural 24.

Abans eren els veïns els que segrestaven autobusos. Una de les gestes més recordades de la primavera del moviment veïnal de finals de la dècada dels 70 va tenir lloc quan el 6 de maig de 1978, Manuel Vital, conductor de bus i líder veïnal del barri de Torre Baró, va segrestar un autobús articulat de la línia 47 per demostrar al món que era possible fer-lo passar per la carretera Alta de Roquetes. Gairebé 40 anys després, els veïns han passat de segrestadors a ostatges.