'The amazing Pepe Encinas'

Autor de fotos dignes de Peter Parker, aquest fotògraf entranyable torna ara amb una mirada simpàtica i pertorbadora de Barcelona

Les noves fotografies de Pepe Encinas ens mostren la comunicació oculta entre la ciutat i els seus habitants / VÍDEO LAB

3
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Pepe Encinas va fer el 1981 una foto digna de Peter Parker. El 6 de juny d’a-quell any, a la cantonada més cotitzada de la plaça de la Universitat, es van cremar els magatzems El Águila i ell era allà, amb el seu sentit aràcnid alerta, que li va dir que la foto d’aquella catàstrofe no havia de ser el comú a la premsa de l’època, el pla general, un simple bodegó de bombers i camions, sinó que tot es resumia simbòlicament amb la icònica escultura que coronava l’edifici, l’àguila emmarcada entre nuvolades blanques i negres. En qualsevol exigent selecció de 100 fotografies que resumeixin la història de Barcelona, aquella imatge no hauria de faltar, per estètica, per descomptat, i també pel final d’una època que aquell incendi representava. Eren els segons grans magatzems que sospitosament se li cremaven al sempre arribista Julio Muñoz Ramonet. Tenia aspectes de pira cerimonial.

PEPE ENCINAS

Incendi dels magatzems El Águila, el juny de 1981.

En els seus 30 anys de trajectòria professional a EL PERIÓDICO, Encinas va coronar altres vuitmils fotogràfics, com el desconcertant primeríssim pla que li va fer a l’estàtua de Colom, però el que aquí ve al cas no és explicar batalletes de les seves aventures en aquest diari, el seu Daily Bugle particular, que va deixar contra la seva voluntat el 2009, sinó destacar un dels projectes en què està treballant des d’aleshores, perquè com Spider-Man després de cada aventura, l’admirable Pepe Encinas ha tornat.

Notícies relacionades

Poc després de posar fi a la seva trajectòria com a fotoperiodista, per curar la nostàlgia, el Pepe es va autoreceptar Instagram. El format quadrat que exigia aquella xarxa social el retrotreia als anys de les Hasselblad, als negatius de sis per sis. Era un punt de partida. Però això és només un format, unes proporcions, un continent. El que faltava era un fil conductor. I a fe que en va trobar diversos, entre ells, el d’observar atentament la població no censada de la ciutat, els maniquins i les imatges publicitàries de gran format, també els grafitis, que per una part, és cert, converteixen Barcelonaland en una fotocòpia de Londonland Pragaland, en allò que l’escriptor de viatges Lawrence Osborne defineix despectivament com «qualsevol lloc», ciutats mimètiques, mcdonaldlitzades, però que donen un joc fantàstic per poc que es tingui la paciència d’esperar el deliciós instant en què el món real es fon amb el de la ficció.

PEPE ENCINAS

PEPE ENCINAS

És una feina voluntària i no gratificada d’hores d’espera, com de fotògraf de fauna salvatge o, encara millor, d’Auggie Wren, el coprotagonista d’El conte de Nadal de Paul Auster, que cada dia de l’any, a les set del matí, feia una fotografia aparentment idèntica a l’anterior des d’una cantonada de Brooklyn, avinguda Atlantic amb Clinton, en un intrigant exercici de retratar el temps. El marc era sempre el mateix, però l’atmosfera, no. Coses d’Auster.

El conte de NadalPaulAusterAuster.Total, que com Auggie, el Pepe s’acomoda en algun discret portal de l’entrecuix de Barcelona, aquella porció de la ciutat tan desitjada per les marques comercials i, simplement, allà espera el moment. El resultat és una obra majúscula. A ell li agrada el contrast, aquell instant en què a vegades un maniquí sembla que escolta la conversa d’una parella, o en què una model de proporcions gegants sembla excitar-se al pas d’un avi, o el gat pintat en una paret que li llança una mirada curiosa al gos que passa just per davant al pas del seu amo. Podria ser Lió. Podria ser Singapur. Màlaga. Lima. És Barcelona. Doncs això. 

Fa 31 anys, Encinas va fotografiar el declivi de l’imperi de Muñoz Ramonet. Ara, ja més entrat en anys i amb més quilos dels que aguantaria el seu pijama de superheroi, ha radiografiat la ciutat-aparador i els seus transeünts, la millor botiga del món, tal com des de 1997 s’ha promocionat aquesta urbs des dels despatxos municipals, una mirada diferent d’aquella oda a les compres en què s’han convertit els carrers del centre.

Encinas Muñoz RamonetEl Pepe, per cert, té més projectes. N’hi ha un que li ronda pel cap des de fa anys. És brillant. Agrairia ajuda. Voldria biografiar la vida completa d’un maniquí. Els de bona qualitat viuen (si es pot dir així) uns 10 anys. És, doncs, un treball de camp que requeriria temps. Voldria fotografiar la seva fabricació, embalatge, venda i la seva posterior exhibició de cara al públic, amb banyador i tovallola, elegant, abrigat, esportista…, també aquell instant en què impúdicament algú el desvesteix i li tria roba interior, i tot això mentre el temps passa al carrer. 

Pepe