La pell tatuada del saure

El dissenyador Raúl Arias crea un mapa de Barcelona amb forma de drac en homenatge a Sant Jordi i Gaudí

fcosculluela38120542 madrid 20 04 2017 barceloneando  encuentro en la sede de pro170421190616

fcosculluela38120542 madrid 20 04 2017 barceloneando encuentro en la sede de pro170421190616 / DAVID CASTRO

4
Es llegeix en minuts
OLGA MERINO / BARCELONA

L’imprescindible Eduardo Mendoza, recentíssim premi Cervantes, contempla el panorama assegut a cavall de la gepa del drac, un monticle que representa el barri de Pedralbes, amb les seves cases elegants, els seus carrers apartats i la ufanor de la gespa al voltant de les piscines que tant van sorprendre l’extraterrestre narrador de Sin noticias de Gurb. Allà, des de les altures, sobre un turó gepa, s’estén als peus de l’autor un mapa de Barcelona amb forma de saure on cada racó de la guia al·ludeix a una cita llibresca. Un mapa encara calent del forn, obra del dissenyador gràfic Raúl Arias, que ahir es va presentar a Madrid, en el marc de 'La Noche de los Libros'.

L’assumpte ve de lluny. La idea va ser de Mario Tascón, una de les ments creatives darrere de Prodigioso Volcán, que, admirat per les cartografies cal·ligràfiques de l’americana Paula Scher, va pensar a fer una cosa similar amb Madrid. L’artista Raúl Arias es va posar mans a l’obra el 2008.

El mapa literari de la capital espanyola es va publicar primer en un mitjà digital i, després, uns anys més tard, Mario i Raúl van decidir, en pla experiment, fer una petita tirada en paper, en format pòster; una cosa simpàtica que cabés en els marcs barats d’Ikea. Va assumir l’encàrrec una impremta modesta que, motu proprio, va penjar un dels exemplars en el seu minúscul aparador de Malasaña i ¡oh, prodigi! va resultar que es venien com rosquilles.

Als vianants els devia fer gràcia aquell mapa que tenia forma precisament de rosca, una ensaïmada immensa formada a mitges entre la

M-30, la mare de tots els embussos, i un meandre del riu Jarama, tan literari ell des que Rafael Sánchez Ferlosio el va convertir en referència obligada de la Generació dels 50. Dins de la circumferència madrilenya, un bigarrament de carrers i autors: Juan Benet, Soledad Puértolas, Quevedo, Baroja i, per descomptat, Galdós.

Vist l’èxit, s’havia d’intentar el més difícil encara: si Madrid presumia de mapa, ¿com no havia de tenir-lo Barcelona, urbs llibresca per excel·lència i ciutat literària de la Unesco? Raúl, el dissenyador, tenia claríssima la forma: un drac. Per la llegenda de Sant Jordi, per les salamandres de trencadís que va fer Gaudí per al parc Güell, per la bèstia camuflada al terrat de la Casa Batlló i pel drac oriental que saluda els guiris des de la Casa dels Paraigües, a la Rambla.

A part de carrers indefugibles que delimiten contorns –la Gran Via, les rondes, la Diagonal–, el mapa inclou algunes referències emblemàtiques com La Pedrera, el pirulí de la Torre Agbar, que constitueix l’ull hipnòtic del drac, la Sagrada Família, el temple expiatori del Tibidabo o l’aleta de l’Hotel Vela.

El contingut es perfilava més complicat. Fa vertigen només de pensar en el munt de cites llibresques a encaixar en l’eixam del vell Barri Xino, de manera que el marronet l’hi van encolomar a una catalana, la periodista Yasmina Bargalló, una barcelonina dels carrers costeruts de Vallcarca establerta a Madrid.

Encara sospira, la pobra. Van ser diversos mesos d’omplir fitxes, d’anotar frases literàries amb dades geogràfiques, de fer recerques comparatives en novel·les de format electrònic, de tornar a mirar la guia 1.000 testimonis sobre Barcelona (La Campana), del mestre Lluís Permanyer. Els textos seleccionats, a més a més, havien de mantenir cert equilibri entre català i castellà, homes i dones, clàssics i contemporanis, a més a més d’un raconet per a una Ventafocs anomenada poesia. Hi podem trobar, doncs, J. V. Foix a Sarrià, la Rodoreda a la plaça del Diamant, Marsé a les pujades del Guinardó, les tardes de cine de Terenci Moix i l’Horta negrecriminal de Carlos Zanón. També hi ha Josep Pla i Maragall i Bolaño i Lluís Llach.

EL MEDITERRANI

Notícies relacionades

La tasca més àrdua van ser els barris nous i el descart. Un capítol especialment dur el va protagonitzar el mar, el dilema de representar amb una sola referència aquell Mediterrani que beneeix Barcelona. Competien dos púgils: Cervantes, amb l’episodi en què Don Quixot el veu per primera vegada comparant-lo amb les llacunes de Ruidera a la Manxa, i la cançó de Serrat, «quizá porqué mi niñez sigue jugando en la playa…». Va guanyar el Nano, perquè Cervantes ja tenia un altre racó.

S’hi troben a faltar noms, és clar; no hi són ni Jean Genet ni Casavella ni Josep Maria de Sagarra, però l’assumpte no va d’això. Com argumenta Mario Tascón, el mapa no és compendi ni cànon, sinó un homenatge, una representació artística, un joc, una invitació a trobar altres referents. Si es posés de moda com a souvenir i els turistes que ens visiten s’emportessin de passada algun llibre, potser, qui sap, els barcelonins no se sentirien tan desposseïts.