L'extinció dels faquirs

AJosep Miret Quitllet, nascut a Cornellà el 1946, un joveníssim director d’oficina bancària li va preguntar quina era la seva professió. Era per a un simple tràmit. «Soc faquir», va respondre. Ho és, i un dels grans. Josep Miret és Kirman. Llavors, aquell director d’oficina bancària, membre d’una professió que en els preliminars de la crisi es va mostrar tan eficaç a l’hora de dessagnar els estalvis dels pensionistes amb productes d’inversió la simple menció dels quals causa tant esglai com un empassa-sabres, li va preguntar què era un faquir.

¿Increïble? Que cadascú faci la prova i pregunti al primer jove que tingui a mà. Millor encara, a un adolescent o a un nen. Els faquirs estan ficats al coll d’ampolla de l’extinció. No és que abans fossin legió, però com diu Kirman, els que queden a Espanya es compten amb els dits de mitja mà.

Per això és una sort que el cineasta Xavier Domènech estigui a punt d’estrenar Fakirs, un documental dedicat als últims d’aquesta estirp d’artistes. Ho fa sota el paraigua de la productora De Verité, un nom molt oportú, perquè en aquesta disciplina no hi ha truc, que quedi clar abans d’aprofundir en el tema.

Fa anys, els faquirs, en la seva versió occidentalitzada, és a dir, com a números circenses o espectacles de varietats, eren part del paisatge més o menys quotidià. A la Rambla dels 80 hi havia Shamir, que passava la gorra. De la mateixa època era Kuman, el campaner del Bagdad de Nou de la Ramba. En escenaris menys sicalíptics triomfava Fachín, un home capaç de menjar-se una ràdio; per postres, un parell de bombetes, i fer una plàcida digestió. «Pensi que faig una vida molt sana, no fumo ni bec», deia.

Els nens que creixien en companyia de Tintín, si van ser fidels a les aventures del personatge, haurien de conèixer almenys tres faquirs, el bonàs de Raskatelmelik, el malvat Els Ulls i els seus dards de radjaijah i Ragdalam, que encara que es fa dir faquir, era més aviat un mentalista que hipnotitzava als escenaris madame Yamilah a les primeres pàgines de Les set boles de cristall.

L’edat d’or del faquirisme, no obstant, pot ser que fos durant la primera meitat del segle XX, quan la sorpresa que causaven aquests artistes era virginal, perquè la tele i ja no diguem les xarxes socials, com passa avui dia, no li treien gens de sorpresa al xou. Admiració causava l’artista de Conca Daja-Tarto, que es va treure el nom, d’inspiració oriental, a partir del simple anagrama del seu propi cognom, Tortajada. Va ser un torero frustrat que, en el clímax de la seva carrera, va prendre finalment l’alternativa de les més abracadabrant de les maneres. Es va fer enterrar dins d’una urna enmig d’una plaça de toros. Allà va estar mentre va durar la corrida. Morts els toros, el van desenterrar entre aclamacions. No va ser l’únic a fer aquesta proesa. A Les Arenes de Barcelona va fer el mateix el faquir Molist. Sí, tenia nom de companyia d’autocars de línia, però aquell home saltava en flames i encadenat a un cossi d’aigua des d’un trampolí, i no amb un equip ignífug, sinó amb un succint banyador.

Els noms d’aquells intrèpids faquirs han caigut en l’oblit. Són com còpies de Walt, el protagonista d’una molt recomanable novel·la de Paul Auster, Mr. Vertigo, que en els anys de la Gran Depressió omplia els teatres perquè podia levitar, pràcticament volar, però que quan va perdre aquesta facultat, com els EUA la seva innocència, ningú més el va recordar.

S’ha de combatre la desmemòria. Aquest és un dels mèrits del documental de Domènech, director que inicialment pretenia centrar el relat en el que ell suposava l’últim faquir, Kirman, però que immediatament va derivar a un relat coral en què hi havia, per descomptat, el mateix Josep Miret, però també el ja retirat Fachín; els familiars d’una altra llegenda, el ja desaparegut Sager, el volcà humà, i en un cop de fortuna, Testa, un faquir jove, veí de Ciutat Meridiana, un portent, fill (com són les coses) d’una doctora especialista en acupuntura, una mare que quan el va veure per primera vegada sobre un escenari no es va espantar. «No m’esperava una altra cosa de tu», li va dir.

SENSE MANUALS /El mèrit del documental de Domènech és que no és una fàcil successió de sorprenents proeses, encara que alguna es projecta a la pantalla, sinó que és més aviat una sèrie de retrats personals, el faquir en sabatilles d’estar per casa, el teu veí el faquir i, una mica també i fonamental, els orígens artístics de cada un d’ells, un viatge a aquell dia en què van decidir ser faquir i no morir en l’intent.

Per exemple, primera lliçó: no hi ha un manual per practicar aquesta disciplina. Hi ha llibres de prestidigitació amb un subapartat dedicat al faquirisme, sí, però només s’hi explica el que veu el públic, no com s’aconsegueix tal desafiament o tal altre. O sigui, aquesta és, preparin-se, una especialitat totalment autodidacta. Jaime Oms (Testa, quan puja a l’escenari) explica que una part consisteix a conèixer-se per dins. Literalment. Res d’espiritualitats o introspeccions holístiques. Literalment conèixer-se per dins.

En un dels seus números, Testa s’introdueix una intimidant espiral d’acer inoxidable pel nas i, en un lent trànsit, la treu per la boca. Només coneix algú més capaç d’això, de qui va prendre la idea, el nord-americà Andrew Stanton. El truc, explica, no és res més que sobreposar-se als actes reflexos corporals i, per descomptat, trobar el punt exacte en què les fosses nasals es comuniquen amb la boca, que es diu aviat. Es necessita paciència.

Del que vol dir conèixer-se per dins diu molt, també, la cèlebre radiografia de Kirman, amb un ganivet introduït al nas que es queda a escassos mil·límetres de les vèrtebres cervicals. No hi ha gat amagat.

I, malgrat tot, els faquirs semblen una espècie en perill d’extinció. Kirman veu a l’horitzó la seva jubilació, fet que deixaria Testa gairebé sol com a únic actor en escena.

Kirman («un home d’una gran sensibilitat», subratlla Domènech i l’encerta) es resisteix a apagar definitivament les seves torxes perquè li agrada el caliu dels escenaris. Encara li truquen  d’hotels i càmpings de la costa, però també el requereix per a les seves gires circenses Tortell Poltrona. Una oferta irresistible. Però aquest és un món en transformació cap a l’inesperat. Testa en dona fe. «He actuat en un parell de casaments, per exemple. I, ¡ah!, sí, em van trucar també un dia d’un club d’intercanvi de parelles». Va ser un dia estrany, pel lloc i pel públic, però almenys els espectadors van tenir el detall de vestir-se mentre durava el xou.

I després hi ha les fires medievals. Allà Testa no té rival. Entre veure algú pastant pa i quedar-se bocabadat veient com un faquir puja una escala de ganivets no hi ha color. «Una distracció i et quedes fet miques», reconeix Testa. El públic ho sap, però la successió de números la disfruta especialment l’infantil. A vegades, els que el contracten es pregunten si tot allò és apte per a nens. Sempre ho ha sigut. És una pregunta de nou encuny. Potser el problema està en la mirada dels adults. Només així s’entén que sobre l’escenari l’únic artista capaç d’eclipsar un faquir és una faquir, que n’hi ha hagut, encara que siguin poques.

En la sexualment repressiva segona meitat del segle XIX, Maud D’Auldin va ser una famosa empassa-sabres, disciplina que Kirman sempre ha descartat («un dia em van fer una endoscòpia i ho vaig passar fatal») i que Testa explora encara sense èxit. No és estrany. És, potser, el triple salt mortal del faquirisme. Maud, sense anar més lluny, va morir per culpa d’un sabre imperceptible però inadequadament doblegat.

Una altra faquir famosa, aquesta més recent, i que s’anunciava com a única al món, era Koringa, que va començar com a assistent d’una altra llegenda, Blacamán, però aviat va descobrir que el públic es fixava més en ella que en el cap de cartell, així va acabar partint peres amb aquell calabrès que presumia d’hindú.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

PRÒXIMA ESTRENA ALS MALDÀ / Pocs recorden ja Koringa, Blacamán, Kuman, Shamir, Daja-Tarto o Rahma-Kahn, l’aragonès que li va donar el primer i fonamental consell a Testa quan aquest va decidir deixar el negoci del pírcing i explorar el faquirisme: «Noi, això es pot fer amb el cap o amb els collons, no t’equivoquis».

Per evitar tant d’oblit, el dia 28 es preestrena als cines Maldà Fakirs, de Xavier Domènech. Un documental De Verité.