L'home que va segrestar l'alcalde de Barcelona

El que a continuació es pretén és realitzar un humil acte de reparació històrica, però no amb l’alcalde del títol, José María de Porcioles, que de rescatar-lo de la paperera ja se n’han encarregat diversos dels seus successors en el càrrec, sinó amb José Francisco Marín, a partir d’ara, Paco, l’exregidor de Sant Adrià de Besòs que el 10 de juny de 1995 es va colar als soterranis de l’ajuntament de la seva ciutat per buscar una escultura que Joan Brossa havia realitzat per encàrrec del municipi i que, quan la van veure els veïns una vegada acabada, es van quedar de cartró, o sigui, que la van amagar on ningú se’n recordés. Paco la va col·locar allà on Brossa l’havia imaginat, al costat de la desembocadura del Besòs. La testa decapitada de Porcioles sobre una safata i aquesta sobre una cadira de notari, mirant a una de les seves herències urbanístiques, el barri de la Mina. L’obra va durar allà el que va trigar l’alcalde Antoni Meseguer a descobrir el que havia passat d’amagat seu. Hores. 

    

Eren anys de borratxera olímpica. Els esgarriacries no eren benvinguts. El cas de la Mina, aquella vegada sí, semblava que es resoldria, i encara més amb el Fòrum de les Cultures a l’horitzó. La Mina segueix igual. Joan Brossa tenia raó.

 

   L’escriptor i periodista Juan Tallón va publicar el 2014 un assaig fantàstic. 'Libros peligrosos', el va titular. És un passeig a través dels seus autors favorits i ve al cas el capítol que dedica a John Cheever, en concret al que d’ell deia la seva dona Mary: «Pot ser que fos infidel, pot ser que fos un borratxo, però sempre era a casa a l’hora de sopar». A Porcioles, franquista sobrevingut, els seus successors, Pasqual Maragall, per exemple, van acabar perdonant-li tot, com esposes d’un escriptor de mala vida. Li van disculpar les remuntes de l’Eixample, la destrucció del patrimoni arquitectònic, que posés fi als tramvies i congestionés el trànsit i, el que és més greu, el porciolisme, la conversió de l’extraradi en un espai insà i lleig. Tot això quedava perdonat –deien– perquè va convertir Barcelona en una metròpolis dinàmica, ciutat de fires i congressos.

La cita amb Paco és al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, on va acabar, després de diverses peripècies, 'Record d’un malson', l’escultura de Brossa. No és on hauria d’estar. Això resulta obvi quan es coneix de primera mà la seva història.

  

  Paco va ser durant una breu i convulsa etapa regidor de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. Un dia, la seva secretària li va dir que allà, a la setena planta, hi havia un senyor que preguntava per ell. Era Brossa. Tota una sorpresa, sobretot quan va saber que venia a preguntar si aquella obra que va entregar anys enrere a l’anterior alcalde la col·locararien per fi on corresponia. Paco, un home sagaç, sabia que a les bones allò no seria possible. Va invitar l’artista al seu pis, a la Mina, per traçar un pla.

    

Brossa li va explicar què pretenia dir amb la seva escultura, encara que salta a la vista. Els caps tallats de la història són molts i cèlebres. Cromwell va perdre el seu el 1661, tres anys després de morir, i no va tornar a ser enterrat fins a 1960. Una marca difícil de batre. La de Danton, per exprès desig seu al cadafal («és digna de veure’s», van ser les seves últimes paraules) se suposa que va ser exhibit al públic. Sobre com va acabar el de Maria Antonieta val més passar-hi de puntetes per si hi ha menors llegint. Tant de bo. No s’ha d’oblidar a la llista, per descomptat, el Franco decapitat del Born.

    

Però el de Brossa té un plus. Paco coincideix que té l’aire del cap de Joan Baptista a la safata de plata que li va exigir Salomé a Herodes Antipes, cosa que és un punt de vista molt oportú si es repesca el morbós text que per teatralitzar aquella llegenda va escriure Oscar Wilde. «No volies permetre que jo besés la teva boca. ¡Ara la besaré!, la mossegaré amb els meus llavis com es mossega la fruita madura». L’actriu, per a l’escàndol del públic de l’època, ho feia. No se sap si algun porciolista s’acostarà un dia d’aquests al museu i en una badada del vigilant li donarà una morrejada a l’alcalde.

   

RETORN AL MAGATZEM

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El cas és que l'11 de gener de 1995 a la matinada, Paco i diversos ajudants van col·locar l'escultura. A Brossa l'esperaven aquell mateix dia a Alemanya per a la inauguració d'una exposició sobre la seva obra, però, per sorpresa, es va presentar a la Mina. No va ser en va. ‘Record d’un malson’ va tornar al magatzem, d'acord, però aquella breu presentació en societat va impedir que tornés a ser condemnada a l'oblit i, després d'un trist pas per la Biblioteca Pública de Sant Adrià, on s'utilitzava per deixar-hi prospectes, va arribar al Museu d’Història de la Immigració.

Mereixeria ser exhibida al carrer. Potser algun dia… Ja es veurà. El  que de moment queda al sarró dels records és que no cada dia es comparteix una bona i agradable estona amb l'home que va segrestar l'alcalde de Barcelona.