REPARACIÓ D'UN SÍMBOL DE BARCELONA

El renaixement de l'avió del Tibidabo

La mítica atracció del parc d'atraccions es restaura en una nau de Castellbisbal

Serà de color "vermell Ferrari" i a la cua d'espera es col·locaran plafons amb la història de l'aparell

L’avió del Tibidabo passa pel taller. / RICARD FADRIQUE

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’avió del Tibidabo cobra múscul en un nau de Castellbisbal, a la vora del Llobregat. Encara li queda un mes i mig de xapa i pintura, però va agafant forma, encara que a qualsevol barceloní li faria pena veure’l així, nu. Per ara es distingeix un esquelet forjat en fusta (l’original, enfosquida), metall i alumini. També les ales, una de les quals reposa a terra. Sobre la cuirassa es col·locarà la pell. A l’interior, les butaques originals, restaurades. I a finals de maig, tornarà a dalt de tot de Collserola. A la visita d’aquest dimecres s’hi han apuntat tots els implicats: el parc, la constructora i el dissenyador. 

Daniel Freixes és un veterà arquitecte i creador d’espais efímers que en els últims 15 anys ha mantingut una intensa relació amb el parc d’atraccions. Del seu puny i cervell va sortir el pla director del Tibidabo que no s’ha pogut desplegar totalment per les estretors del pressupost. Del seu estudi també ha sortit el nou disseny de l’avió. Que de fet té poc de nou, perquè del que es tracta és de «mantenir-ne l’esperit, que continuï sent reconeixible pels ciutadans que fa gairebé 90 anys que el visitent». Amb una metàfora ho resumeix tot: «Això és com fer pa amb tomàquet, saps perfectament com es fa, però l’has de fer bé, amb bons ingredients, perquè no et quedi malament». I així, encaixant peces, idees, persones i capacitats, és com l’avió del Tibidabo va perfilant el seu renaixement.

«Sorpreses previsibles»

Se’l van emportar de la muntanya el 31 de gener. Va quedar desmembrat a la base de l’atracció i va ser traslladat per peces a l’hangar després de 87 anys de servei i haver donat l’equivalent a 20 voltes a la Terra. S’encarrega del treball l’empresa Voracys, que va guanyar el concurs públic i s’embutxacarà prop de 300.000 euros més IVA una vegada torni la peça al parc. Alberto Buil, director de construcció d’aquesta companyia, explica que al desposseir l’aparell del seu embolcall es van trobar alguna «sorpresa que era previsible». Bàsicament, capes de fusta, xapa i fibra de vidre que són, de fet, el reflex de com els materials han avançat en les últimes dècades i de com s’anaven col·locant a l’atracció per blindar-la de les inclemències. Assegura que el cost de la reparació no deu distar gaire del preu d’un de nou. Però parlar d’això és gairebé blasfemar, perquè aquest és un emblema de Barcelona, a l’altura, segons aporta Freixes, «de les golondrines, les fonts de Montjuïc o la torres del telefèric».

Joan Manuel Esquius és el cap de manteniment del parc. És també un home a qui sembla que li agrada la seva feina. Explica que l’avió acabarà tenint el mateix pes («¿Si pesés menys aniria més de pressa?» «No»), que els seients «semblaran més realistes». I que el revestiment serà d’alumini. «El que fem s’assembla a la reconstrucció d’un cotxe clàssic», descriu. Esquius aporta una novetat: «A la cua de gent esperant s’hi col·locaran tres o quatre plafons que resumiran la història de l’avió».

Notícies relacionades

Freixes parla amb Rosa Ortiz, directora del Tibidabo, entusiasmada amb les anècdotes de l’arquitecte de 71 anys. Avança que l’avió serà de color «vermell Ferrari», molt similar a la tonalitat de la muntanya russa, i que l’objectiu de fons és recuperar el «cutis reconeixible per tots els barcelonins». Sobre els colors, sobre aquest vermell Ferrari, aporta el «blau Ducados», i de com certes companyies han aconseguit convertir la seva tonalitat en una marca pròpia. «Tal com està sembla un insecte gegant», diu Freixes, que esmorteeix la comparació assegurant que l’avió «suporta la memòria col·lectiva de moltes generacions de barcelonins». Ell mateix va pujar-hi quan era petit, va ser el primer avió a què va pujar, en uns temps en què també solia anar a l’aeroport del Prat, a la terrassa des de la qual podies anar a veure enlairar-se i aterrar els aeroplans de veritat. Curiós, després de l’eliminació de la Festa al Cel, l’avió del parc ha quedat com a únic homenatge de la capital catalana a l’aviació. És, de fet, una rèplica exacta del Rohrbach Ro VIII Roland de fabricació alemanya que l’Estat espanyol va adquirir per cobrir els trajectes entre Madrid i Barcelona a finals dels anys 20.

Sobre el parc, Ortiz admet que el marge de creixement «és molt escàs». Freixes assenteix, però creu que sí que hi ha terreny per explorar «en zones semienterrades». El que sembla descartat (es va plantejar en temps de CiU) és la privatització del parc. «Seria una bogeria», es queixa l’arquitecte, que recorda els temps en què Javier de la Rosa va comprar el Tibidabo. El que es fa és millorar en la mesura del possible. Com la renovació del tren Chu Chu per Freixes. L’arquitecte ha omplert l’atracció de fruites i verdures gegants i, segons Ortiz, s’ha convertit en una de les més sol·licitades. «Als nens els agraden les coses molt petites i molt grans. No fan falta coses espectaculars, només cal pensar una mica». 

Temes:

Tibidabo