BARCELONEJANT

La increïble hora minvant

Com que sembla que no canviarem mai de Govern, ni de classe dirigent, ni de país, ens queda el consol de seguir canviant d'hora

vvargas37762435 barcelona     barcelones     21 03 2017    barcelones  barce170325180120

vvargas37762435 barcelona barcelones 21 03 2017 barcelones barce170325180120 / JOAN PUIG

4
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

Com que sembla que mai canviarem de Govern, ni de classe dirigent, ni de país, ni de res de res, ens queda el consol de seguir canviant d’hora un parell de vegades a l’any. Potser es tracta d’un bipartidisme horari, d’una alternança de l’hora entre març i octubre, de manera que dos governs, el d’estiu i el d’hivern, es reparteixen mútuament el nostre dret a decidir el temps que dormim.

Existeix una hora oficial i també existeix l’hora de cadascú. A aquesta última Quevedo la va anomenar «l’hora de tots» en una sàtira on els déus de l’Olimp decretaven irrevocablement que a tot el món, en un dia i a una hora determinats, la gent es trobés de sobte amb el que cadascú es mereix. L’hora era la mateixa per a tots, les quatre de la tarda d’un dia de juny, però a cadascú li arribava a la seva manera. Aquella oficialitat horària l’havia anunciat Júpiter, encara que va ser la Fortuna qui la va designar com sempre passa.

A Barcelona, l’hora oficial la reconeixem per un cartell que diu «hora oficial» sota el rellotge que hi ha a la façana de l’edifici on hi ha el teatre Poliorama (per sobre del balcó) i que és la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, i és també el lloc on hi va haver l’observatori astronòmic que va precedir l’Observatori Fabra del Tibidabo. Durant molt de temps, aquest va ser el rellotge que marcava l’hora exacta a la ciutat, i els vianants paraven al davant per ajustar les seves agulles (les dels rellotges).

A l’hora li passa com a Amsterdam, que és la dimensió humana del temps de la mateixa manera que aquell lloc amb les portes més belles del món, finestres a dojo i porros per les finestres, és una ciutat construïda a escala humana. L’hora ha sigut una mesura natural en la nostra vida quotidiana, i per això les classes dels col·legis, les visites de pagament i els programes de televisió duraven a prop d’una hora, des de L’hora d’Alfred Hitchcock fins a La hora chanante.

Una llegua, a peu

En Un país en la mochila, una hora era el que es feia servir per recórrer a peu una llegua, fora que ens calcem les botes de l’ogre com va fer el Polzet (però no són cap bicoca, i el mateix Perrault adverteix en aquell conte que les botes de set llegües fatiguen d’una manera extraordinària els que les porten). Al ser el temps paradoxal, quan el programa es diu La casa del reloj només dura mitja hora. Una hora és el que es triga a llegir un àlbum de Tintín, o Astèrix, o Lucky Luke.

Phileas Fogg, que en l’univers de Jules Verne havia de fer la volta al món en 80 dies, va ser el gran director d’orquestra de les hores. Aquella burgesia racionalista del segle XIX va protagonitzar les més grans gestes amb un rellotge a la butxaca. I quan els seus fills es van rebel·lar contra ella (culturalment, s’entén), li van trencar els rellotges. Això va fer Dalí, que era fill del notari de Figueres, a l’unir-se a la revolució surrealista i omplir la pintura moderna de rellotges tous.

Però uns anys abans que passés, tot just obertes les cortines del segle XX, el poeta Rilke havia publicat el seu Libro de horas, que era la seva manera premoderna, mística, de renunciar a tot el que havien de portar els nous temps. Encara que en el llibre figura que es dirigeix a Déu, entès d’una manera panteista, és un poemari dedicat a una dona. Els poetes sempre escriuen amb el pas canviat; una cosa semblant se sent al llegir el Cántico espiritual de San Juan de la Cruz.

Rilke és un artista de l’edat mitjana, en això resulta modern, ja que evidentment la seva medievalitat no li ve d’anar a sopar al Mediévolo, sinó de seguir lligat al romanticisme (en certa manera reinventors del que és medieval). En un llibre posterior, Els quaderns de Malte Laurids Brigge, mostra Rilke la seva fascinació per la tapisseria de La dama i l’unicorn, que visita al Museu Nacional de l’Edat Mitjana de París (el Museu Cluny, vaja). I el mateix títol de Libro de horas és una evocació d’aquells bells llibres manuscrits medievals, plens d’il·luminacions, dedicats a ordenar litúrgicament el dia.

Primer paisatge de neu

Notícies relacionades

Un dels més coneguts es diu Les molt riques hores del duc de Berry, i la majoria de les seves il·luminacions van ser obra dels germans Limbourg, tres meravellosos artistes flamencs, també molt moderns, als quals es deu, segons els experts, el primer paisatge de neu de la història de la pintura (és el que apareix al mes de febrer del calendari inserit en aquell llibre).

Com els mites del rock and roll, tots tres van morir abans d’haver fet els 30 anys, el 1416, i així mateix va morir aquell any, ja de vell, el seu protector, el duc de Berry; pot ser que tots a causa de la pesta. Més rock and roll. Un altre Berry modern va morir la setmana passada als 90 anys. Chuck Berry. Se li ha reconegut en els obituaris que va donar al rock la seva poètica de sexe i carretera, és a dir, que era poeta. El primer rock famós, Rock around the clock, encara que no era de Berry, enumerava les molt riques hores que anava marcant puntualment un rellotge. Amb les mateixes paraules, el gènere humà ha fet meravelles diferents.