El plaer de l'escriptura 'vintage'

Parelles de novel·listes s'enfronten en duels de màquines d'escriure a les llibreries Malpaso i Nollegiu

fcosculluela37775203 barcelona 22 03 2017 barceloneando duelo de m quinas de escr170324131150

fcosculluela37775203 barcelona 22 03 2017 barceloneando duelo de m quinas de escr170324131150 / ELISENDA PONS

3
Es llegeix en minuts
OLGA MERINO / BARCELONA

Certs sons arrosseguen la confortabilitat de les coses petites i amables, com una migdiada a l’estiu a l’ombra de les cigales, quan hi havia més camp que totxo; el xiulet de la cafetera d’alumini al matí aviadet, abans del negoci de les càpsules, i, per sobre dels altres, el tecleig de la màquina d’escriure en el temps remot en què l’ordinador ni hi era ni se l’esperava. Ah, quin bon ressò el dels tipus sobre el carro, sobretot quan s’agafava velocitat i semblava que la percussió estimulés el pensament.

Aquest bonic so, el de dues màquines d’escriure mà a mà, una Triumph Corona i una Olivetti, es va deixar sentir dimecres passat als sostres altíssims de la llibreria Malpaso (Diputació, 331) per a sorpresa majúscula dels nens –«papa, ¿per què escriuen així?»–, que observaven atònits com dos escriptors interpretaven la sonata d’un relat en dos teclats. Es tractava d’Álvaro Colomer i Llucia Ramis, enfrontats tots dos –és un dir– en un duel de mecanògrafs, asseguts en una taula arraconada contra l’aparador.

Rèptils del terrari

Els vianants s’aturaven a observar-los des del carrer com es mira els rèptils del terrari, entre la distància i la fascinació, com si els teclistes haguessin sigut en realitat dues bèsties acabades d’arribar del juràssic. Molt oportunament, algú va col·locar les seves últimes novel·les ben visibles a la vidriera, per si de cas: Aunque caminen por el valle de la muerte (Random House) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna). Dos títols llargs que donarien per a un exercici de mecanografia, com aquell de The quick brown fox jumps over the lazy dog (la veloç guineu marró salta sobre el gos mandrós). Totes les lletres de l’alfabet anglès en una sola frase.

Llucia s’enfrontava per primera vegada a aquest giny, mentre que Álvaro, que encara va tenir la mecanografia entre les assignatures de l’EGB, agafava de tant en tant l’embranzida d’un fusell metrallador. Reminiscències de l’adolescència analògica, com la cinta que s’enrotllava i el chapapote blanc del típex.

–¡Nenaaaaaaaaaaaaaaaa!

–¿Què passa ara?

–Deixa de fer soroll, que demà es matina.

Una manta doblegada sota la Lettera 32 esmorteïa la tricotosa dels deures.

Aquests duels de màquines d’escriure van començar la setmana passada a la llibreria Nollegiu (Pons i Subirà, 3) amb un cara a cara entre Pablo Martín Sánchez i Jordi Puntí, que es va aplicar a la tasca amb només dos dits, com a bon veterà amb molta mili, perquè encara va redactar la meitat dels contes de Pell d’armadillo en una Olympia Traveller de Luxe, de color verd velociraptor.

La iniciativa va ser una ocurrència a mitges d’Álvaro Colomer i la periodista cultural Anna Maria Iglesia, gestada com segueix: Anna va penjar a Twitter que l’escriptor Manuel Rivas estava fent el mateix experiment a la llibreria Numax de Santiago de Compostel·la, Álvaro va replicar que s’havia d’intentar una cosa similar a Barcelona, les llibreries es van animar i així, en un tres i no res, va estar muntat. Un divertimento simpàtic per tornar l’«aquí i ara» a l’escriptura, per alliberar-la del jou de la reproducció infinita.

Regal als lectors

Notícies relacionades

Encara queden dos dimecres més de duels: el pròxim 29 de març a la Nollegiu, on s’enfrontaran Marina Espasa i Jordi Nopca, i el 5 d’abril, de nou a la Malpaso, amb Toni Hill Juan Vico davant d’un teclat que no permet esborrar. Com en les anteriors edicions, els escriptors disposaran de dues hores per mecanografiar un relat inèdit, del qual es faran 25 còpies perquè les llibreries les regalin als seus lectors.

Benvingut sigui el repte perquè… ¿Hi ha res més literari que la màquina d’escriure i batre’s en duel? Dos grans poetes russos, Aleksandr Puixkin i Mikhaïl Lérmontov, van morir en enfrontaments amb pistola, mentre que a un altre compatriota seu, Lev Tolstoi, era la seva dona, Sophia, qui li passava a màquina els manuscrits, el de Guerra i pau ni més ni menys que set vegades. Encara que el matrimoni discutia contínuament, d’això se’n diu amor: 1.174 pàgines, des del principi fins al final, tac, tac, tactac, tac, tactactac. Set vegades.