Lliçons de l'Azerbaidjan

A les fotos amb què van tornar del viatge s’hi veuen impol·lutes cintes de color vermell a punt de ser tallades, i s’hi veuen auditoris plens de gom a gom, amb joves soldats a la primera fila. S’hi veuen ofrenes florals i càmeres de televisió, i s’hi veu gent fent declaracions amb els micròfons a un pam de les seves paraules. S’hi veu una banda, tots de vermell i amb casquet negre, i s’hi veuen les trompetes brillant i apuntant a terra, i tot parla de cerimònies i homenatges, de comitives, d’inauguracions, d’actes als quals és necessari presentar-se amb vestit d’etiqueta. Les poques paraules que s’hi veuen estan escrites en ciríl·lic, i això parla d’un país llunyà.

Cartagena, gener del 1937: 195 pilots s’embarquen en el Ciudad de Cádiz amb destí a Kirovabad, la segona ciutat de la llavors república soviètica de l’Azerbaidjan. El Govern republicà necessita pilots ben formats per combatre l’aviació de Franco i ha subscrit un conveni amb l’URSS en virtut del qual uns 800 alumnes rebran la deguda instrucció allà, al llunyà Caucas. Al vaixell hi viatja Jaime Mata, de 17 anys, nascut a la petita pedania de l’Arboçar d’Avinyonet, un més dels joves pilots que formen part del primer contingent. Kirovabad sona llunyà. L’Azerbaidjan també, sona llunyà. La Unió Soviètica sona llunyana.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

A les fotos amb què van tornar del viatge hi apareix Aquilino Mata, el fill del Jaime. Les fotos són del mes de novembre. Igual que el seu pare al 37, l’Aquilino va viatjar a Kirovabad, avui Gandja, i, igual que el seu pare, a l’acadèmia de pilots, o el que en queda. El que en queda és poca cosa: l’edifici ha sigut convertit en una escola de secundària, però els azerbaidjanesos no ho obliden i hi han posat una placa, tres en realitat, dues en àzeri i una en castellà. Que diu: «En aquest edifici de l’Estat Major de l’Escola d’Aviació de les Forces Armades de la Unió Soviètica es van capacitar els aviadors de l’Espanya republicana». Els azerbaidjanesos tenen memòria, no obliden, i d’aquesta vocació les plaques en són una ínfima mostra. L’Aquilino ho va comprovar al novembre.

Un local a Guifré

L’Aquilino no només és fill de Jaime Mata, nascut a l’Arboçar d’Avinyonet, pilot republicà que va combatre en la guerra civil espanyola, que es va escapolir per la frontera francesa quan va caure Barcelona, que va passar un temps al camp de refugiats d’Argelers, que va fugir, que se les va enginyar per tornar a enrolar-se a Alacant, per lluitar fins a l’últim, l’ultimíssim sospir de la República; l’Aquilino és el president de la branca catalana i balear de l’Associació d’Aviadors de la República. El seu regne és un petit local al carrer de Guifré, al barri del Raval, ple de fotos en blanc i negre dels pilots republicans que van donar la seva vida o van segar les d’altres –o totes dues coses– en defensa del que pensaven. Allà, al local de Guifré, l’any passat va arribar la invitació de les autoritats azerbaidjaneses per assistir a l’homenatge als pilots espanyols que havien sigut instruïts al seu dia a Gandja. A l’Azerbaidjan eren sensibles a l’aniversari: els 80 anys de l’esclat de la guerra. La cerimònia tindria lloc al novembre. Una comitiva de 20 persones s’hi va desplaçar.

A les fotos amb què van tornar del viatge s’hi veu l’Aquilino de corbata, d’esquena a un plafó commemoratiu que proclama l’amistat («per sempre») dels pobles de l’Azerbaidjan i Espanya; se’l veu caminant enmig d’un cementiri amb roses vermelles a la mà; i se’l veu en un mausoleu: el lloc on descansen les restes dels 11 professors i els nou pilots espanyols que van morir aleshores, a finals dels anys 30, durant la instrucció. Els de l’associació del carrer de Guifré van haver de viatjar fins allà, a un remot país del Caucas, per viure unes jornades així, de respecte a la memòria, d’homenatge, tot el que els han negat al seu país. «Vam tenir una gran sorpresa, sens dubte. Els azerbaidjanesos ens van acollir amb un respecte i una hospitalitat impressionants. Ho valorem molt i ens sentim molt agraïts, sobretot tenint en compte que aquí a Espanya no hem sigut capaços de fer res semblant». Emocionats. A les fotos amb què van tornar del viatge –les fotos que penjaran a les parets del local de Guifré– se’ls veu emocionats.