Barcelona ha perdut un quart de milió de 'natius' des dels Jocs

Barcelona va tancar el 1991 amb 1.643.542 habitants. Va començar el 2016 amb 1.610.427. Són xifres molt similars. Es podria posar aquí punt final a aquesta informació. No hi ha canvi, no hi ha notícia. El 1991, tot i això, el nombre d’estrangers era gairebé testimonial, 23.402. L’última xifra coneguda, del 2016, ofereix un retrat molt diferent. Els estrangers residents a la ciutat ara són 267.790. El més habitual aquests últims anys ha sigut posar el focus periodístic sobre el fenomen de la immigració, sens dubte cridaner. Només entre el 2007 i el 2008, per exemple, es van empadronar 205.000 immigrants nous. Impossible no dedicar-hi pàgines i pàgines d’anàlisi. El còmput total de població, tot i això, s’ha mantingut molt estable i, en certa manera, ha eclipsat la profunda crisi demogràfica que pateix Barcelona. Dit sense polir, han desaparegut 250.000 natius barcelonins des d’aquells Jocs Olímpics que se suposa que van rellançar la ciutat als ulls del món.

Les raons són variades. La baixa natalitat n’és una, per descomptat, però la selva immobiliària potser pesi més, amb la seva conseqüent onada de desnonaments invisibles, un concepte amb el qual ja toca començar a familiaritzar-se.

INFORME DE VIA PÚBLICA

La crisi demogràfica de Barcelona va ser motiu d’una transitòria preocupació fa 16 anys. Per una qüestió simbòlica. Encara no havia començat l’onada migratòria. El cens oficial reflectia una caiguda de població que augurava que la ciutat es podia situar ben aviat per sota dels 1,5 milions d’habitants. El més simbòlic no era la xifra, sinó que una conseqüència d’això seria que s’hauria de reduir el nombre de regidors del ple municipal, de 41 a 39. Van saltar les alarmes. L’oposició en donava la culpa a l’equip de govern. Això no va passar i va amainar la tempesta, però el més curiós és que en aquell moment va passar gairebé desapercebut un informe de l’àrea municipal de Via Pública, que anava a la seva, preocupada per la gestió del trànsit i les places d’aparcament de cara al futur, en què es pronosticava que la població el 2010 (faltaven nou anys) seria d’1,38 milions d’habitants. Els autors d’aquella projecció mereixen un aplaudiment. El 2010 real, el nombre de barcelonins, un cop descomptada la immigració, un fenomen inimaginable el 2001, va ser de 1.335.190 persones. El marge d’error de la projecció va ser mínim.

Dir que Barcelona és una ciutat demogràficament malalta pot semblar atrevit, gairebé un excés. Però els símptomes de la malaltia són evidents. Primer, el creixement natural de la ciutat, és a dir, l’equilibri entre el nombre de naixements i el de defuncions, és negatiu des del 1985. És la constatació empírica que no hi ha hagut encara polítiques de foment de la natalitat que mereixin aquest nom.

Segon, la mitjana d’edat dels barcelonins creix sense remei. La immigració pot ser que hagi alentit la tendència, però no l’ha invertit. Als anys 80, una dècada efervescent, o almenys així la recorden molts, l’edat mitjana dels barcelonins era de 37 anys. Avui és de 44 i va pujant.

 

Un tercer símptoma és com han canviat les famílies. El 1990, el més habitual eren els domicilis amb dos, tres o quatre residents. Famílies, majoritàriament. Hi havia persones que vivien soles, sí, unes 100.000, però això era només la quarta opció més freqüent a les estadístiques oficials. A la Barcelona del 2016, les llars on resideix una única persona són la majoria. 201.345 barcelonins viuen sols.

UNA MALALTIA

Notícies relacionades

"Soc de l'Eixample, m'estic a l'Hospitalet"

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

Barcelona no és el pacient que va al metge per una grip passatgera. És més aviat el que visita tots els especialistes, perquè quan no és la pressió, és el colesterol i si no l’artritis. És el que es descobreix per poc que s’observin els anuaris estadístics de la ciutat com un oncòleg mira una radiografia. Per exemple. El 2014 van emigrar de Barcelona 15.373 joves d’entre 25 i 35 anys. També ho van fer d’altres edats, però val la pena reparar en aquesta franja. Dels nens se’n diu que són el futur. Els joves d’entre 25 i 35 anys són el present i se’n van de la ciutat. En el mateix 2014, van néixer 13.396 nadons i van morir 14.835 persones. No és, doncs, groguisme dir que Barcelona és una ciutat demogràficament malalta, tot i que el seu aspecte general sigui saludable, amb el seu rodanxó padró d’1,6 milions d’habitants gairebé inalterable.

Que alguna cosa insana passa és una sensació que ha anat calant entre els veïns. Fa cinc anys, la gentrificació era un anglicisme que pocs coneixien. Avui aquesta paraula fins i tot va estampada en alguna pancarta de protesta, com la que el 10 de desembre va recórrer tres barris de tres districtes diferents afectats per aquest mal, el Raval, el Poble-sec i Sant Antoni, on la pujada dels preus immobiliaris causa estralls demogràfics. Després de la gentrificació, la nova expressió que demana pas és una altra, els desnonaments invisibles, és a dir, els que no surten a la televisió perquè no els ordena el jutge per una acumulació d’impagaments. Els desnonats invisibles són els que no poden afrontar l’increment del lloguer que els exigeix el propietari i per tant es veuen forçats a emigrar, potser només a un altre barri, però sovint a altres municipis. Això també forma part de la metàstasi demogràfica de Barcelona. Segons els responsables de l’àrea municipal d’Estadística, les oficines d’atenció al ciutadà realitzen uns 100.000 reempadronaments a l’any. És una xifra sorprenentment alta, però lamentablement asèptica, perquè no permet discernir en quins casos són mudances alegres o forçades. Per a això cal contrastar-la amb una altra dada també extreta de les estadístiques municipals. Només un 52% dels barcelonins són nascuts a Barcelona. És una pista més per buscar aquell quart de milió de barcelonins desapareguts des del 1991.