Raval, Poble-sec i Sant Antoni caven una trinxera comuna contra la gentrificació

Veïns de tres districtes celebren una rua que visita els punts calents de la lluita de cada barri

icoy36578713 raval sant antoni161210182431 / RICARD CUGAT

icoy36578713 raval sant antoni161210182431
icoy36578836 raval sant antoni161210181201
icoy36579029 raval sant antoni161210182519

/

3
Es llegeix en minuts
CARLES COLS / BARCELONA

Ha sigut la primera manifestació transversal que se celebra a Barcelona contra la gentrificació, un anglicisme que, fa 10 anys, estava en boca de molt pocs, però que actualment comença a ser simptomàticament d’ús molt comú. Defineix l’expulsió dels veïns més humils d’un barri amb unes armes d’una eficàcia demolidora, les lleis del mercat, per nous residents amb més poder adquisitiu.

  

 Unes 300 persones van recórrer ahir durant dues hores els carrers del Raval, Poble-sec Sant Antoni per mostrar set exemples clars de com es porta a terme la gentrificació. Unes 300 persones, ¿poca gent? Segons com es miri. Les estadístiques oficials revelen que Ciutat Vella perd 107 veïns cada mes que passa. Aquest districte és la Venècia de Barcelona, però la taca d’oli dels seus problemes  ja traspassa a altres barris de la ciutat. La manifestació d’ahir no va ser singular només pel seu lema principal, 'Ens estan expulsant del barri', sinó perquè va ser, a més a més, la primera ocasió en què diferents plataformes que fins ara plantaven cara en solitari han format una aliança reivindicativa.

   

La protesta denuncia  una dinàmica diabòlica: es fa fora els veïns per crear ocupació precària

 Sobre la gentrificació en una ciutat com Nova York s’han escrit toms. Les dimensions d’aquella metròpolis propicien que barris marginals siguin ocupats a baix preu per la classe mitjana de l’altre extrem de l’illa. Barcelona, com Venècia, ha posat un accent diferent a aquest procés de transformació social, ja que el nou veïnat no entra a formar part del padró, són els turistes. Per això, aquesta confederació de protestes que va començar a caminar ahir (Rimaia, Teatre Arnau, Can 60, Talia, gimnàs Sant Pau...) ho va fer, simbòlicament, al solar del Portal de la Santa Madrona, on està prevista la construcció d’un hotel, a prop de les Drassanes. Allà va prendre la paraula un veí amb 50 anys de residència al Raval sud, Mario Aguiló, el portaveu perfecte per a una protesta d’aquesta mena. Segons la seva opinió, la dinàmica és diabòlica, ja que s’expulsa els veïns per crear llocs de treball precaris. Aguiló, abans de la protesta, va decidir fa uns dies passar unes hores de conversa amb el col·lectiu de les kellys, les que netegen habitacions d’hotel, que «també les anomenen dones de l’ibuprofèn», perquè només amb antiinflamatoris poden resistir les jornades laborals.

  

 «¡No a l’hotel, no a l’hotel!» La protesta contra la gentrificació ha iniciat així la marxa. És un crit de protesta estrany. Fa un parell de dècades, quan Barcelona era una ciutat molt diferent de la d’avui dia, un crit de protesta com aquest hauria sonat tan estrany com un «no a la biblioteca» o un «no a l’oficina de correus», per buscar dos exemples absurds. Actualment, no.

HOTELS ENCOBERTS

El cartell oficial d’aquesta nova lluita veïnal confederada era, i ja comença a ser un recurs comú, la tapa d’una caixa del Monopoly, el joc en què solen perdre les partides els que no són propietaris de cases i hotels. En el cas de Barcelona, la definició del que és o no un hotel és cada dia que passa més vaporosa. Per això, una de les parades de la rua reivindicativa va ser a l’anomenat solar Talia Olympia de l’avinguda del Paral·lel, on està projectada una residència d’estudiants. Els veïns temen que allà passi el que va passar a Gràcia, on el numerus clausus d’hotels el va esquivar aquest sector empresarial amb l’estratagema de promoure albergs, un producte administrativament diferent, però a l’hora de la veritat indistingible d’un hotel. Amb les residències d’estudiants, els veïns de la protesta creuen que passa, poc o molt, el mateix.

  

Notícies relacionades

 La rua va fer una parada al gimnàs social de Sant Pau. Allà va prendre la paraula Ernesto. Segons l’opinió dels presents, va brodar el discurs. «No som víctimes de la gentrificació, som lluitadors contra la gentrificació». Els treballadors d’aquest singularíssim gimnàs del Raval s’enfronten a una imminent ordre de desnonament. Les negociacions per evitar aquest punt de no retorn fa setmanes que duren. Als 17 treballadors els van oferir dues opcions a escollir: una pròrroga de dos anys, és a dir, dos anys de vida per al negoci o, en canvi, un salt al buit, enfrontament i a veure qui guanya. Va ser com aquelles vegades en què un polític dóna a escollir, o jo o el caos, i l’auditori respon, «el caos, el caos», però aquesta vegada sense que sigui un acudit, sinó seriosament. 

El cas del gimnàs Sant Pau  és simbòlic, perquè els treballadors han decidit no claudicar moguts per la por

.