Barcelona busca edifici per obrir el primer alberg destinat a drogoaddictes

Dos homes que acabaven de consumir heroïna dormien ahir en una de les taules de la sala Baluard, a Ciutat Vella, el primer centre de venipunció que es va obrir a Barcelona, el 2005. Al costat seu, unes prestatgeries plenes de maletes. I a l’interior, totes les pertinences d’algunes de les persones que sovintegen aquest equipament de Ciutat Vella. Segons xifres de l’ajuntament, més de la meitat dels usuaris són persones sense llar. I per això, perquè el carrer no és bon company de teràpia, perquè el consum a la via pública no beneficia ningú, el consistori busca un edifici en el qual instal·lar el primer alberg municipal per a drogoaddictes.

L’assumpte no és una invenció del govern de torn, perquè ja en temps de Jordi Hereu, els responsables de l’àrea de salut, controlada per ICV (la comissionada era Isabel Ribas i el regidor del ram, Ricard Gomà), van posar sobre la taula la necessitat de disposar d’un espai en el qual els addictes a algun tipus de droga poguessin passar la nit. Gemma Tarafa, actual comissionada de Salut, confia a poder aconseguir-ho «abans que s’acabi el mandat», el maig del 2019.

Textualment, el pla de drogues vigent, que venç aquest mateix any, proposa la «creació d’un centre d’allotjament i atenció per a persones malaltes drogodependents en situació d’exclusió social». I el que és més curiós, segons assenyalen fonts de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), és que els diners estan reservats, i que el problema, en qualsevol cas, és «tècnic i logístic». Bàsicament, es tracta de trobar la ubicació.

Els futurs interns de l’alberg (l’estada mínima seria d’uns tres mesos), podrien entrar i sortir amb total llibertat, les habitacions serien de dues persones i en podrien fer ús tant homes com dones. Comptaria, en una estada a part, amb una sala de consum controlat. També està previst que el centre posi a disposició dels malalts tallers ocupacionals que consolidin la seva estada, tot això segons explica Teresa Brugal, la màxima responsable del servei de prevenció i atenció a les drogodependències de l’ASPB.

EL REFERENT DE CIUTAT VELLA

La lògica convida a pensar que s’instal·larà a Ciutat Vella. El drogoaddicte acostuma a consumir la mercaderia, com a molt, a 10 minuts del lloc en què l’adquireix. Avui dia, el 80% de les xeringues trobades al carrer es recullen en aquest districte. Tarafa, que insisteix que la ubicació no està decidida, nega que hagi de ser aquesta la zona escollida. «No volem carregar segons quins barris», assenyala. Si és així, si la idea és descentralitzar el servei, Ciutat Vella podria quedar descartat.

L’alberg –només Bilbao compta amb un servei similar, a petita escala– va tenir un primer intent en l’etapa de govern municipal socialista amb una nau industrial del 22@, però el propietari, un particular, va acabar llogant l’espai a una empresa que estava dedicada a la producció de cine. Més tard, ja en l’era de l’alcaldia de Xavier Trias, va sorgir la possibilitat d’instal·lar-lo en un edifici del carrer Dos de Maig. Però un permís que havia d’arribar de Madrid mai va acabar de creuar l’Ebre i el pla es va tornar a aparcar. «També és cert que s’havien d’atendre altres prioritats», assenyala Brugal.

Amb el mateix objectiu que persegueix aquest pla, l’horari de la sala de Sant Pere Més Baix, oberta al setembre, ja va ser recentment ampliat fins a mitjanit.

PASSAR DESAPERCEBUTS

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

El projecte haurà de passar abans pel filtre social. I si les sales de venipunció històricament ja han generat un sonat rebuig, un alberg de drogoaddictes no sembla que hagi de tenir més bona  sort. En la memòria queda l’any i mig que els veïns de la Vall d’Hebron es van passar tallant la Ronda de Dalt cada dimecres perquè no volien la narcosala. Avui, si se’ls pregunta, molts diran que ja està tancada. No ho està. Simplement, passa desapercebuda. Va quedar demostrat que no generen un efecte crida al narcotràfic i que no incrementen el consum a la zona adjacent.

«Hi ha certs equipaments, com un tanatori, una presó o, en aquest cas, una servei d’atenció a drogodependents –assenyala Tarafa–, que generen rebuig. En som conscients i seria enganyós pensar que no passa res. S’ha de treballar bé el tema dels veïns». Per això està previst, una vegada escollida la ubicació, una «intensa feina d’informació i comunicació» per trencar amb els estigmes i amansir les pors que pugui despertar entre el veïnat d’allà on s’ubiqui.