«El nom del Raval no és històric, té només 30 anys»

«El nom del Raval és un invent dels anys 80», precisa l'arquitecte Juli Capella (Barcelona, 1960), abans de continuar parlant del barri en què va viure fins als 20 anys i al qual realment sent que pertany dins de la ciutat. «Mai ens hi havíem referit com el Raval. Oficialment era el districte cinquè, i en to més popular, i pejorativament, era el Barri Xino. Encara que generalment indicàvem on vivíem dient Casc Antic o Ciutat Vella», puntualitza Capella.

Va ser el govern democràtic de la ciutat qui va batejar aquest fragment ancestral de ciutat amb el nom de Raval. «Sí que té sentit, perquè ve dels ravals, on hi havia camps i fàbriques, als afores immediats de la ciutat emmurallada -actual Gòtic-. Per tant, el nom està molt ben trobat, però no és històric, té 30 anys de vida»,explica l'arquitecte.

Juli Capella vivia amb la seva família en un pis al número 10 del carrer de la Riera Alta. «Fins que, el Nadal del 1979, ens va tocar el Gordo de la loteria. I els meus pares van veure l'oportunitat de sortir d'un barri que, aleshores, estava mal vist i degradat», rememora. «Els cinc milions de pessetes de l'època que ens van tocar eren, ni més ni menys, el que valia un pis llavors. El van comprar a l'Eixample», indica.

Ramblejar com a mims

La família va emigrar a l'Eixample, però van conservar el pis de Riera Alta. Juli Capella, el seu germà gran i les seves tres germanes, se'n servien. «Era el pis de la faràndula i la bohèmia, i el vam disfrutar molt», recorda. «Jo feia teatre amb uns amics. Érem set o vuit i ens dedicàvem a ramblejar fent mim. Veníem al pis a canviar-nos. Per a algú de la nostra edat, aquell pis i tot el barri, tenia un glamur especial», afegeix.

Però de la Rambla, Capella també recorda altres moments que no van ser tan agradables com els seus espectacles de mim. «Guardo una pilota de goma que em va arribar de rebot en una manifestació -diu-.

L'hi donaré a les meves filles perquè es recordin d'una època, i de la consciència social del Raval».

El que el Gòtic no volia

En un full de llibreta, sobre la taula d'una d'aquestes cafeteries modernes del carrer del Carme, Juli Capella comença un dibuix. És Ciutat Vella. A la dreta, el Gòtic i el record de les muralles que van envoltar l'origen de la ciutat. A l'esquerra, l'extraradi avui anomenat Raval, que absorbia tot el que podia ocasionar problemes a la ciutat. «Va acollir el gran hospital -on va morir Antoni Gaudí-, fàbriques de fundició i filatures, horts que alimentaven la ciutat, putes... Tot el que no volien a la part noble, el Gòtic, venia al Raval», assenyala l'arquitecte de l'Hotel Omm, el complex comercial Heron City i la paret enjardinada que embelleix un edifici entre l'avinguda de Tarradellas i els carrers Equador i Marquès de Sentmenat. «El Raval sempre ha sigut el barri servidor de la ciutat», sentencia Capella.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El que avui és el CCCB, va ser la Casa de Caritat. «I al Raval també van néixer els primers moviments obrers», diu. Ell mateix va pintar amb esprais crits de democràcia des de la seu clandestina de l'ORT, a la qual va estar afiliat.

«Evidentment, el millor xuixo de la ciutat també es troba al Raval, (pastisseria Lis, Riera Alta, 19)», diu. «Els bocates del Fidel (Ferlandina, 24) són la bomba i el teatre Llantiol (Riereta, 7), és mític. Tot això també ho he disfrutat», assenyala l'expresident del FAD, que al Convent dels Àngels va celebrar l'Any del Disseny, el 2003.