Ningú va defensar el Born el 1991

El Born, com es pot comprovar en sessió contínua aquests dies, i per fer-ho només cal parar l’orella a qualsevol hora al costat del Franco decapitat, s’ha convertit per a molts en la versió catalana de Massada, el jaciment arqueològic gairebé sagrat d’Israel, on els reclutes presten jurament amb tan sols tres paraules, «no més Massada», fet que en versió local se suposa que s’hauria de traduir com que no hi haurà un altre 1714. De l’exposició Franco, Victòria, República es discuteix cada vegada menys el seu relat i més el seu emplaçament. El Born és la zona zero de l’independentisme català. Sorprèn, doncs, amb quina facilitat i davant quina indiferència es va arrasar el 1991 el jaciment de la zona adjacent al mercat, exactament allà on ara hi ha les estàtues de Franco i de la Victòria, per construir-hi un aparcament subterrani. El que hi havia allà era el mateix, potser fins i tot més i millor, que el que ara es venera sota el sostre del mercat. Als arqueòlegs se’ls va permetre treballar sobre el terreny només entre el 15 d’abril i el 14 de juny i entre l’11 i el 25 de novembre d’aquell any. El que va venir més tard, amb les presses olímpiques, va estar a l’altura del que Felip V va fer amb el barri de la Ribera entre el 1716 i el 1718, però amb maquinària moderna. En aquell moment ningú va alçar la veu.

Durant 74 dies del 1991, un equip de 27 arqueòlegs van treballar sense descans. Així ho acredita el contingut de la memòria explicativa d’aquella intervenció d’urgència. És un informe extremadament detallat de tot el que hi va haver temps d’excavar. També és un informe extremadament descoratjador. «L’excavació es va veure greument condicionada pel temps que es tenia per portar a terme l’obra. Això va provocar que la major part dels àmbits identificats no s’excavessin fins a esgotar tota la seva potència arqueològica», s’afirma en el capítol de les conclusions. I tot això, per un aparcament.

Durant 74 dies, els arqueòlegs van tenir allà, a la vista, a cel obert, la Barcelona que es va demolir en la segona dècada del segle XVIII. Les parets parlaven. Allà hi havia finques que havien sigut estupendes, de més de 250 metres quadrats, però que en algun moment indeterminat abans del 1714 van ser dividides en dos. Barcelona i la vivenda, ja se sap.

UNA BOMBA PER HABITANT

Això, en qualsevol cas, era el que s’havia previst. Apareixien paviments més o menys interessants, peces ceràmiques, alguna bomba del setge, cosa que no era estranya, ja que se’n van llançar 30.000, més o menys la població censada a Barcelona en aquella època, i fins i tot es va descobrir el que semblava que era un alambí per a la producció d’aiguardent.

La sorpresa, no obstant, va saltar en un parell de parcel·les en què es va arribar als estrats de terra més profunds. En una es va descobrir una necròpolis romana. No va ser un fet inesperat. No gaire lluny d’allà, al subsòl del que avui és el Museu Picasso, hi va haver al seu dia un nucli rural extramurs de quan Bàrcino era una ciutat emmurallada de l’imperi romà, així que una necròpolis pròxima era una cosa natural. El cementiri que més alegria va donar als arqueòlegs va ser un altre.

Eren una trentena de cossos col·locats tots en la mateixa posició, sense aixovar, recolzats sobre el costat dret i amb el cap en direcció sud-est. No es va trobar cap clau que suggerís l’existència d’un taüt de fusta des­aparegut pel pas del temps. Havien sigut sepultats a la terra. Els esquelets assenyalaven amb les seves calaveres la Meca. ¡Era una necròpolis musulmana!

Barcelona va ser Barshiluna entre l’any 718 i el 801. Els àrabs van entrar a la ciutat, per cert, com Franco el 1939, sense trobar cap resistència. La basílica es va convertir en mesquita, sí, però el valí local, més o menys l’equivalent al governador civil de l’època, com un Rodolfo Martín Villa amb turbant, però més permissiu aquest, va propiciar la llibertat religiosa. Barshiluna va tenir una curta existència, només 83 anys, un instant en termes històrics, i per això les restes d’aquella etapa a la ciutat són pràcticament inexistents. Aquella necròpolis, excepcional per la seva raresa, és el que es va arrasar també de passada per construir l’aparcament.

El que va passar l’any 1991 va ser un disbarat. Quedaria fantàstic i més culte dir que el zeitgeist, l’esperit de cada època, com diuen els alemanys, ha canviat, però és que, carai, només han passat 25 anys. Una de les arqueòlogues que van participar en aquella operació i que, tal com bufen els vents polítics, prefereix quedar en l’anonimat, té un parell de consideracions interessants sobre el que va passar? La primera és gairebé una anècdota. En una data pròxima a la d’aquells mesos del 1991, l’ajuntament va voler fer una altra exploració arqueològica a la Ciutadella per a la qual va haver de demanar permís a la Generalitat. «Van dir que no era necessari el permís, que endavant amb això, però els va semblar fins i tot graciós que algú considerés interessants unes restes dels primers anys de l’era borbònica». ¿Un cop més el zeitgeist?

EFECTE TRICENTENARI

El segon ja no és una anècdota. «El Tricentenari li ha fet molt de mal al Born», afirma. Ha convertit el jaciment de l’antic mercat central de la ciutat en una foto fixa d’un any concret, gairebé més en un símbol que en un espai per conèixer la història.

L’any del pàrquing, 1991, era només l’any 19 AP (abans del procés), això si s’agafa com a punt de partida la consulta independentista d’Arenys de Munt (Maresme) del 2009. La destrucció del jaciment va passar inadvertida. L’any 5 DC, el del Tricentenari, l’Ajuntament de Barcelona va destinar 2,5 milions d’euros a actes destinats a recordar la caiguda de Barcelona a mans de Felip V i tot el que aquella derrota militar va comportar. Dos anys més tard, la instal·lació d’una figura eqüestre de Franco, per molt decapitat que estigui, es considera una indignitat. ¿Causa i efecte?

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

L’exposició Franco, Victòria, República té, de moment, més visitants a fora, on s’exhibeixen les estàtues, que a dins, on s’ofereix un relat molt oportú per a l’ocasió. S’explica què va portar l’artista Josep Viladomat, un republicà convençut i que després de la guerra civil va patir temporalment l’exili, a acceptar l’encàrrec d’esculpir un Franco eqüestre.

En un viatge a Espanya, la Guàrdia Civil li va requisar el cotxe, un fantàstic Mercedes. Segons ha explicat el seu propi fill, Quico Viladomat, es va posar mans a l’obra perquè el premi final era recuperar el vehicle. Resulta xocant com els cotxes i els aparcaments són capaços a vegades de modelar les ciutats (és una primera conclusió), però més xocant és encara que part de la Massada del catalanisme fos arrasada fa 25 anys, encara que només fos pel seu valor científic