Una revolució fotografiada

“Aquella nit, a través dels comunicats que venien de l'agència Havas, que estava situada en aquell edifici d'allà, a través dels companys sabíem com s'anava desenvolupant a la resta d'Espanya. Vaig sortir molt d'hora de casa al sentir les primeres canonades de les tropes sublevades que baixaven, sortien de la Diagonal cap al centre de Barcelona, i em vaig dirigir amb la Guàrdia Civil cap a la plaça de Catalunya, fins aquí, aquell edifici on hi havia l'Hotel Colón. S'havien fet forts i no volien entregar-se fins que no arribés la Guàrdia Civil”.

Així narrava el fotògraf Agustí Centelles com va estar pendent de les notícies que arribaven de l''Àfrica el 18 de juliol i va sortir l'endemà a fotografiar els combats contra la sublevada guarnició militar de Barcelona. Ho feia a peu dret, enmig de les Rambles, en unes declaracions per a un documental de Granada TV que van ser descartades, i recuperades com a part de la investigació Tot Centelles de Joaquín D. Gasca. Centelles, que certament aquell dia va aconseguir alguna de les fotografies que van definir la iconografia d'aquella jornada, en aquesta conversa cometria alguna inexactitud (la Guàrdia Civil no va actuar fins a les 2 de la tarda), igual que ho va fer aquell dia que va confessar a Paloma Chamorro haver sigut l'únic fotògraf que aquell dia es va llançar al carrer.

El cert és que la sublevació militar, una autèntica batalla en què els rebels van ser vençuts, a costa de 450 morts i uns 2.000 ferits gràcies a la resistència de la Guàrdia d'Assalt, la incorporació a la lluita de milers de militants de partits i sindicats i el cop de mà decisiu de la Guàrdia Civil, va esclatar davant els objectius dels fotoperiodistes com potser abans cap conflagració ho havia fet. En els mitjans de comunicació de Barcelona sortien cada dia al carrer, i aquell dia per descomptat també, tota una generació de fotògrafs en plena efervescència. Molts d'ells subministraven regularment les seves imatges a agències internacionals, que en les setmanes següents les van distribuir per milers a tot el món. I, a més, estaven presents a la ciutat un grapat de reporters de mitjans d'esquerres internacionals disposats a fotografiar l'Olimpíada Popular.

ELS PROTAGONISTES

¿Qui eren aquells fotògrafs, i com van plasmar en imatges aquells dies de lluita i, immediatament, de revolució? La professora de la URV Teresa Ferré, en una ponència del congrés Imatges d'una Guerra celebrat a la Universitat Carles III, es va centrar en el treball de quatre d'ells: Agustí Centelles, Carlos Pérez de Rozas, Josep Brangulí i Josep Maria Sagarra, els fons dels quals estan més fàcilment accessibles en arxius públics. Joaquín D. Gasca, en el transcurs del buidatge de fons hemerogràfics per a la preparació de diverses exposicions sobre Centelles, i Andrés Antebi i Pablo González, en el marc del seu projecte La Imatge Velada, han localitzat almenys el treball de dos professionals catalans més, Pau Lluís Torrens i Joan Andreu Puig Farran, potser d'Alejandro Merletti i Josep M. Pérez Molinos. I entre els internacionals, Hans Namuth i Georg Reisner, enviats per 'Vu' per fotografiar l'olimpíada, dos corresponsals de la revista d'esquerres dels exiliats alemanys a Praga 'AIZ', dos corresponsals de la francesa Alliance Photo que Paco Ignacio Taibo II creu recordar que eren un parell d'amics hongaresos de Robert Capa, Juan Guzmán, pseudònim de l'alemany Hans Guttmann... "Hi eren tots", insisteix Gasca. 

Tots ells no es van convertir de la nit al dia en reporters de guerra. Els anys de la república no havien sigut precisament calmats, i Teresa Ferré opina a més que els fotògrafs locals van reproduir en part l'imaginari de l'esdeveniment que va fundar el fotoperiodisme modern a Barcelona, la Setmana Tràgica. Barricades, esglésies cremades... i moltes imatges 'post-factum'. O sigui, o de les conseqüències dels combats (morts, ruïnes, cavalls i muls abatuts) o recreacions dels fets.

EL POSAT I L'ACCIÓ

Precisament les imatges recreades després d'acabar els combats són les que s'han erigit en icones: els guàrdies d'assalt sobre una barricada de cavalls, apuntant des d'una cantonada o des de les finestres de la Telefónica... Tres imatges definitòries del treball de Centelles (que també va captar instantànies al vol: les mirades perdudes dels oficials en el moment de rendir-se, l'exultant celebració de sindicalistes i policies barrejats pels carrers, entre les quals, no obstant, es combinen imatges de Puig Farran, Sagarra i Torrents fins ara atribuïdes al seu col·lega). Precisament algunes imatges d'ells mostren fins a quin punt la plasticitat d'un posat ha vençut en la posteritat la imperfecció de les instantànies en plena acció que caracteritzen, per exemple, un Sagarra que, al mateix temps, com a fotògraf oficial de Companys també va fer posar els Mossos protegint el Palau de la Generalitat...

Si en l'obra de Centelles les imatges aparentment de combat no ho són, en la de Brangulí totes elles són posteriors als combats. I de Pérez de Rozas, reivindicat en la recent exposició de l'AFB, destaquen aquells soldats llicenciats, carrabiners i civils celebrant la victòria (la famosa fotografia del carrer Ample) i, com en els anteriors, patrulles recorrent la ciutat amb cotxes incautats o columnes sortint cap al front. Per Ferré, la recerca de "la instantània fotogràfica del combat al carrer" als arxius acaba en "fracàs". Més que la batalla de Barcelona es fotografia aquells dies la derrota d'uns, la victòria d'altres i l'inici de la revolució, amb la miliciana com a icona d'èxit internacional.

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

La guerra lluny de la trinxera

Encara que potser hi ha algunes excepcions. A la fototeca d'Efe hi ha imatges de Hans Guttmann amb civils posant en una barricada amb armes preses als soldats... però també una altra de molt menys fotogènica que sembla recollir al moment la construcció d'una d'elles. Hi ha escenes no identificades de civils disparant a la plaça de Catalunya. I una imatge publicada al 'Baltimore Sun' que Joaquín D. Gasca atribueix a Hans Namuth, la d'un guàrdia civil ajupit al passeig de Gràcia, potser sí que podria ser aquesta foto de combat. Encara que, borrosa i allunyada, mai podrà competir amb un posat èpic o un milicià triomfant.